Una fotografia de Dolors Purcallas amb els seus alumnes. Foto: Escola J.J. Ràfols

Dolors Purcallas moria el 20 de desembre del 1994. El cos de la dona de 84 anys era trobat a l’interior d’un pis del carrer Josep Llimona del Masnou, on portava anys vivint en la misèria. La desapareguda no tenia descendents ni familiars directes que la cuidessin i tampoc ningú que reclamés els seus últims efectes personals.

Uns dies després de la troballa, la brigada de neteja va accedir al pis i va abocar en un contenidor tot el que va arreplegar al domicili de l’anciana. La majoria eren trastos vells, però entre la brossa sobresortien uns llibres i diversos documents. Tanta paperassa va cridar l’atenció del propietari de l’antic restaurant El Celler, ubicat a escassos metres del pis de la dona, que va decidir emportar-se els papers a casa i avisar un amic seu historiador. Els homes van trobar entre els folis un mecanoscrit d’unes quantes pàgines amb el testimoni d’una mestra perseguida.

Les memòries de Purcallas van ser publicades el 2008 sota el nom d’El calvari d’una mestra. Joan Muray, l’historiador en les mans del qual van caure tots aquells documents, va voler recuperar la història de l’anciana tal com ella la va escriure i ell la va trobar després. “És un relat rocambolesc, ben bé de pel·lícula”, assenyala Muray, qui va ser present a l’homenatge que la ciutat de Figueres va retre a la dona el passat 14 de gener.

Purcallas va néixer el 1910 a la capital de l’Alt Empordà. Els seus pares regentaven una sabateria al carrer Portella, però ella volia dedicar-se a l’ensenyament i va decidir anar a estudiar a la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants de Barcelona. La mestra figuerenca es va graduar amb nota i va poder escollir destí d’entre les places vacants arreu del territori català. La seva elecció va ser Torrelavit, un poble de l’Alt Penedès de només 1.500 habitants amb una escola ubicada en un edifici d’estil modernista. Purcallas pensava que aquest centre era l’escenari perfecte per aplicar el conegut com a mètode Montessori, que havia après a Barcelona i que posava èmfasi en la figura de l’alumne.

La seva trajectòria com a docent només va durar cinc anys (1934-1939) i va estar marcada per l’enfrontament amb els Olivé, propietaris d’una fàbrica de paper i una de les famílies més poderoses del municipi. La mestra va ser assetjada i perseguida per negar-se a contraure matrimoni amb Josep Olivé. En paraules extretes de les memòries de Purcallas: Soy libre e independiente. Mis padres tienen lo suyo pero igual que ellos solo me uniré en matrimonio por amor y eso no se tasa, no tiene precio. Aquesta determinació va acabar per costar-li la feina. La pressió dels Olivé va traduir-se en la inhabilitació al final de la Guerra Civil i la mestra es va veure obligada a marxar de Torrelavit per no patir represàlies.

Sense poder exercir, Purcallas es va traslladar amb la seva família al Masnou, on van obrir una sabateria. Amb els anys, els pares van morir i ella va aconseguir anar tirant fins que es va quedar sense gènere nou i va haver de tancar. “A poc a poc es va anar consumint”, conclou Muray.