“Per primera vegada a la vida vaig sentir que podia aportar el meu granet de sorra a pal·liar una crisi humanitària”. Així justifica la periodista de Premià de Mar, Sara Montesinos, la decisió de viatjar fa un mes fins a l’illa grega de Lesbos. Allà, des del gener del 2015, ja hi han arribat 545.944 persones refugiades que fugen de la guerra i la fam imperant en els seus països d’origen, segons dades publicades per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) el 16 de febrer.
SOLIDARITAT
La Sara és només una de les centenars de voluntàries que s’han desplaçat fins a Lesbos i que realitzen tasques de cooperació a través d’alguna de les ONG instal·lades al territori. En el seu cas, col·labora amb LightHouse Refugees Relief, que organitza un dels camps de primeres atencions més preparats de la costa nord de l’illa. “Preparem te calent, canviem la canalla o repartim roba seca”, explica Montesinos. Normalment, però, la rebuda comença abans. “Les barques es reben amb molta alegria. Voluntàries i refugiats donem la benvinguda amb aplaudiments i somriures a les persones que arriben”, relata. Més enllà de l’organització amb la qual ella està col·laborant, la Sara afirma sentir-se sorpresa per la tasca d’altres ONG, com per exemple ProActiva OpenArms. “Els seus voluntaris han aconseguit unes millores impensables a l’illa fa un temps”, assegura.
ProActiva OpenArms és una ONG nascuda a Badalona dedicada a les emergències i el salvament marítim. Tot i que no totes les barques que salpen cap a Lesbos naufraguen, la tasca d’aquesta organització és vital tant si les embarcacions –que habitualment transporten 50 persones de mitjana– es troben amb complicacions com si no. De fet, el més habitual quan els seus socorristes reben un avís d’avistament d’una barca és que, quan arriben a la platja, no han de realitzar tasques de salvament.
Tot i així, de vegades la cosa es complica. “Pot ser que les barques facin aigües i les hàgim de remolcar o transferir a altres embarcacions”, explica el coordinador de ProActiva a l’illa, Gerard Canals. Unes circumstàncies que, segons reconeix Canals, representen un canvi dràstic amb la seva realitat com a socorrista a Badalona. “He passat d’estar en una platja turística a un punt calent d’arribada de refugiats on cada dia s’ofeguen desenes de persones”, explica.
PAPER DE LES AUTORITATS
Les que aconsegueixen arribar, però, encara estan lluny de complir l’objectiu de tenir una vida millor. I és que per davant tenen una llarga odissea. Els refugiats que no són interceptats per l’exèrcit grec a les aigües del Mediterrani passen directament a mans de les ONG.
Després de ser atesos a camps de primera atenció, passen pel camp de registre i finalment obtenen l’estatus de refugiats. El següent pas acostuma a ser un viatge en ferri fins a Atenes, des d’on emprendran un altre desplaçament, aquest cop fins a la frontera amb Macedònia. “Quan estan a l’illa ens fan moltes preguntes, sobretot d’on som i per què hem vingut”, relata la Sara. “En alguns casos hi ha voluntaris que han seguit la pista a persones que han atès aquí, fins i tot demanant a les seves famílies que els acullin a casa seva”, afegeix.
Queda clar, doncs, que a hores d’ara l’acollida als refugiats depèn, principalment, de la societat civil. “Si les autoritats gregues i europees fessin la seva feina, no faria falta que nosaltres estiguéssim aquí”, etziba Canals. Tot i reconèixer que cap país està preparat per gestionar d’un dia per l’altre una crisi humanitària com la que viu Lesbos, reclama més esforços a l’administració grega i a FRONTEX, l’agència europea encarregada de les fronteres.
Una petició que Montesinos matisa. “Fins que la Unió Europea no deixi de tractar les persones refugiades com a animals o mercaderia, potser millor que siguin les ONG qui se’n continuïn fent càrrec”, conclou.
