El 13 de juny les premianenques Sara Montesinos i Mireia Martín van ser testimonis del desallotjament d’Eko Camp, un camp de refugiats situat en territori grec -a tocar de la frontera amb Macedònia- que havia crescut al voltant de l’Eko Station, una estació de servei que a partir d’ara tornarà a ser només això.
Els rumors de desallotjament del camp havien anat creixent, sobretot després del desmantellament de l’assentament d’Idomeni el 24 de maig, i va convertir-se en realitat fa vuit dies. La Sara va quedar-se a dormir al camp i a les quatre de la matinada va presenciar l’arribada de la policia. Diversos agents els van comunicar el desallotjament i a les set del matí els antiavalots van forçar els refugiats a marxar, mentre detenien desenes de voluntaris que van aguantar fins al final. La majoria eren catalans i van veure com la brutalitat i indiferència europea prenia forma un cop més davant dels seus ulls.
COMIAT “TRIST I FESTIU”
“Vam fer una sessió de cinema a la fresca, com cada diumenge, i vam anar a dormir a les tres”, recorda la Sara. Una hora després els refugiats despertaven els voluntaris, avisant-los que la policia ja havia fet fora alguns cooperants.
Va ser aleshores quan es va posar de manifest la sòlida relació que s’ha construït entre els refugiats i els voluntaris catalans, batejats com a catalan team. “Ens van deixar la seva roba per passar desapercebuts i ens van dir que ens amaguéssim a les seves tendes”, explica la Sara. “No volien que se’ns emportessin”, afegeix. Quan la presència d’agents antiavalots va augmentar, el comiat era irremeiable. “Va ser trist i festiu”, explica. Enmig de balls i cançons, com la que el grup Txarango va composar durant la seva estada al camp, refugiats i voluntaris es deien adéu. Mentrestant la policia va començar amb les identificacions de cooperants, que van acabar en detencions. “No només ens van privar del comiat, sinó també d’ajudar els refugiats a preparar la seva sortida del camp”, lamenta la Sara, que considera que aquests eren els únics objectius de les autoritats gregues. “No teníem traductor ni advocat, a la comissaria no hi cabíem tots i uns quants es van quedar fora fumant i tuitejant. Tot era molt poc seriós”, detalla.
Per la seva banda, la Mireia no va dormir al camp aquella nit i es va despertar amb la notícia del desallotjament. “Vaig intentar arribar a Eko però la carretera ja estava tallada”, recorda. “No em vaig poder acomiadar de ningú”, lamenta.
DE L’AUTOGESTIÓ A L’HORROR
Tots els voluntaris tenen a partir d’ara prohibit tornar a Eko, que encara conserva les tendes i diversos objectes que esdevenen el testimoni material de la injustícia.
Per la seva banda, els refugiats han estat traslladats al camp militar de Vasilika, que la Sara i la Mireia qualifiquen d’”horrorós”. “Hi ha molta brutícia, rates, fa molta calor i la xafogor és insuportable”, expliquen. Així doncs, tots els refugiats d’Eko han passat d’autogestionar-se per pal·liar els efectes del tancament de fronteres europeu a estar tancats a camps on la vida encara és més difícil. Les dues voluntàries premianenques expliquen, per exemple, que només hi ha metges al matí, la qual cosa provoca la impossibilitat d’atendre emergències mèdiques durant la resta del dia.
Davant d’aquesta situació, els refugiats continuen confiant en el catalan team. “Han fet un forat a les tanques perquè ens puguem colar al camp”, expliquen. “He pogut tornar a veure’ls tots. Pensava que no ho podria fer”, explica la Mireia.
Les dues premianenques, com la resta de voluntariat independent, no poden entrar al camp militar de forma autoritzada. Per això caldria que es constituïssin com a organització i presentessin un projecte de cooperació. “No volem defensar res davant les autoritats militars”, etziba la Sara, que afirma sentir “ràbia i odi cap a la gent que està fent això als refugiats”, en una crítica que fa extensiva a organitzacions com Save the Children o Càritas.
El desallotjament d’Eko, doncs, no ha acabat només amb un camp de refugiats, sinó també amb un bastió de dignitat en el marc d’una Europa deshumanitzada.
