Rubio en una sessió de fotos amb la selecció. Foto: Alberto Nevado/FEB
El públic volia saber com era la seva veu i si parlava de pressa o amb pauses generoses, i als i a les periodistes se’ls acumulaven preguntes sense resposta perquè Ricky Rubio (El Masnou, 1990) no estava autoritzat per parlar. El Club Joventut Badalona no li deixava enraonar davant d’un micròfon perquè volia protegir-lo del focus mediàtic.
Feia força temps que es veia lògic que aquell prodigi de 16 anys hagués debutat a la Lliga ACB amb 14 anys, 11 mesos i 24 dies. Un rècord de precocitat tan extraordinari que el va conservar 5.671 dies, fins que Bassala Bagayoko es va estrenar amb el Baloncesto Fuenlabrada amb 14 anys, set mesos i 15 dies.
L’espera va acabar el 14 de maig de 2007, quan l’aleshores estudiant de primer de Batxillerat es va veure envoltat de càmeres, gravadores, llibretes i bolígrafs en la presentació dels play-offs de la competició domèstica. Va ser un acte puntual i Rubio es va mostrar natural i desimbolt. “No crec que sigui una estrella mediàtica. Jo jugo a bàsquet per gaudir, perquè és el que m’agrada, i l’edat que tingui no importa. Com? Soc un ídol per a algú?”, preguntava el masnoví, sorprès, als presents. Se sentia un jove normal que no volia que els elogis el despistessin del seu camí d’esforç innegociable.
Coneix la derrota
Quan va fer les maletes a l’NBA havia guanyat tots els títols possibles a Europa, inclosa una Eurolliga amb el Barça, i ja havia plogut força des que havia mossegat la medalla olímpica amb només 17 anys. Als Estats Units, però, va conèixer la derrota, la decepció de no classificar-se per als play-offs en cap de les seves sis temporades amb els Minnesota Timberwolves, i va rebre el cop de la primera gran lesió, que el va obligar a estar nou mesos de baixa i perdre’s els Jocs Olímpics de Londres. Aquell estiu el seu pare, Esteve Rubio, va concedir una entrevista a Robert Álvarez per a El País. Cridava l’atenció una reflexió: “Hi ha jugadors que són millors passant, o driblant, o llençant, o físicament, però en Ricky marca la diferència pel seu cap dins i fora de la pista. Molts bases són capaços de fer moltes coses, però no mouen l’equip com ell”.
“La ment del Ricky sempre m’ha fascinat. [De petit ja tenia] la intuïció, l’habilitat per anar un pas per davant de la resta”, li explicava Esteve Rubio el 9 de gener, en una conversa per a La Vanguardia, a Sergio Heredia, que el va trucar amb l’excusa de la concessió de la Gran Creu al Mèrit Esportiu, màxima condecoració estatal, que el Consell de Ministres acabava d’atorgar al fill.
Cinc dies abans, Rubio havia anunciat el seu adeu definitiu a l’NBA i confessava que el 30 de juliol de 2023 havia patit una de les nits “més dures de la seva vida”. “La meva ment se’n va anar a un lloc obscur. Sabia que anava en aquesta direcció, però mai vaig pensar que no pogués controlar la situació. L’endemà vaig decidir aturar la meva carrera professional. Algun dia, quan arribi el moment, m’agradaria parlar amb tots vosaltres per ajudar a altres persones que travessin situacions similars”, continuava. Va abandonar la concentració de la selecció espanyola i des d’aleshores no juga, i parlarà quan hagi de parlar.
L’Esteve diu que el fill està veient “la llum al final del túnel”, que va cada dia al gimnàs i està molt concentrat en la família. “Ha aparcat el bàsquet, però no descarta tornar”, afegeix. Si ho fa, assegura, serà “a prop de casa”.
Decideixi el que decideixi, li haurem d’estar agraïts per les contínues lliçons i ensenyances que ens ha regalat a la pista i també fora. Mil gràcies, Ricky.
