Josu Rodríguez celebrant un gol. Foto: Judit Andreu/UE Sant Andreu
“Quan entro al camp, em transformo: només vull guanyar i ajudar l’equip al màxim. Al final de quasi cada partit acabo demanant disculpes al col·lectiu arbitral perquè soc molt pesat. M’han tret moltes targetes grogues per protestar perquè em costa controlar les emocions. És la meva manera de competir”, reconeix Josu Rodríguez (Barcelona, 1990), davanter de la UE Sant Andreu.
Coach i amb un màster en Psicologia Esportiva, coneix perfectament diferents tècniques per relaxar-se en “moments de tensió absoluta”, com ara comptar fins a cinc, cordar-se les botes o pactar una paraula clau amb qui dirigeixi l’equip o algun company perquè la pronunciïn quan el vegin nerviós. “A vegades cap rutina és efectiva perquè les emocions no són una ciència. A poc a poc, les controlo millor, però no prou, és clar”, afegeix Rodríguez, sempre autocrític i ambiciós.
Fora dels terrenys de joc no té “la mala llet” de quan competeix. Mai, però, deixa de ser sincer ni de dir les coses bones i dolentes a la cara, i li encanta ser agraït amb qui l’ha fet créixer, com ara Xavi Lucas, el psicòleg del primer equip del CE Europa en el primer curs de Rodríguez amb els grans.
Cada dijous el jugador entrava al despatx de Lucas “fotut i cabrejat” perquè no jugava gens. Només ho va fer uns 57 minuts en tota la temporada. “Amb el temps, vaig adonar-me de com van ser de productives les xerrades. El salt de juvenil a Tercera Divisió sempre és difícil i abans el nivell era més alt”, enraona l’entrevistat, que recorda que la seva primera pilota era “blanca i molt dura, i de la marca Tango [d’Adidas]”.
Amb cinc anys els pares van apuntar al barceloní a l’Escola de Futbol del CE Europa, l’entitat on es va formar. Fins a cadet de segon any jugava de lateral i el seu primer any de juvenil el va dirigir Marc Fernández, que va començar a posar-lo de mitjapunta i extrem.
Els dubtes
Malgrat que Rodríguez era un dels cinc o sis jugadors que havien pujat al juvenil, el curs anterior no havia tingut molt de protagonisme al cadet A i dubtava sobre el seu futur al futbol. L’entrenador li va assegurar que, si feia les coses que havia de fer, com no perdre tantes pilotes als entrenaments i deixar-se l’ànima, arribaria a Segona B o a Tercera Divisió.
“Jo no m’ho creia i el temps li ha donat la raó al bo d’en Marc Fernández. Si parlessis amb tots els meus companys d’aquell juvenil C del CE Europa, segur que et dirien que el seu millor any de formació va ser amb el Marc i el Dídac, l’ajudant i preparador físic. Bé, tots dos són preparadors físics”, relata el davanter.
Com que necessitava jugar i créixer, després del CE Europa, on més tard tornaria per ser entrenador del futbol base, va fitxar pel CD Masnou de Claudio Festa: “Vam salvar la categoria a falta de dues jornades i vaig jugar molt. Una experiència enriquidora”.
“El destí s’ha portat molt bé amb mi perquè tinc una família increïble i he pogut jugar en algunes de les entitats més importants de Barcelona. Mai m’hauria imaginat que tornaria al club on he estat millor en l’àmbit amateur”, confessa Rodríguez, que compagina la coordinació d’activitats extraescolars i de menjador del Col·legi Montserrat, a Sarrià, amb la seva tercera etapa a la UE Sant Andreu.
A la primera va competir dos anys a Segona B, amb una temporada inicial amb protagonisme, aixecant la Copa Federació i amb la classificació per a la Copa del Rei, i una altra amb menys confiança dels entrenadors [primer Patxi Salinas i després Martí Cifuentes] “segurament perquè jo feia algunes coses malament o no els agradava la meva manera de jugar”.
Com que la UE Sant Andreu no el va voler renovar, el davanter va fitxar pel Cerdanyola FC de Toni Carrillo, “un bon entrenador que és sincer i que vol que milloris”. “A la primera volta ens va costar i la segona va ser excel·lent”, recorda. Aquell curs Rodríguez havia estat també coordinador de futbol 7 del CE Júpiter, on la següent temporada va compaginar aquesta funció amb la de jugador: “Malgrat gaudir molt i ser el meu millor any en gols i assistències, vaig acabar el curs esgotat perquè em passava al club des de les 4 de la tarda fins a les 11 de la nit. No desconnectava”.
L’entrevistat necessitava un repte nou i va tornar a l’FC Vilafranca, amb el qual va jugar els play-offs, i després ja va començar el seu segon periple a la UE Sant Andreu, on guanyaria la Copa Catalunya: “Vam intentar pujar a Segona B tres cursos i, com que no vam aconseguir l’objectiu col·lectiu i personal, vaig decidir continuar el meu camí al Terrassa FC, amb un ascens a Segona RFEF [Tercera Divisió] i jugant a la Copa del Rei contra el Valencia CF”.
Amb la UE Sant Andreu ha jugat dues eliminatòries de Copa contra l’Atlético de Madrid, quan eren a doble partit [ara només ho són les semifinals] i l’equip més modest podia “xalar de les instal·lacions i l’estadi d’un club professional”. “Poder jugar al Calderón i al Wanda Metropolitano, un any després que s’inaugurés i el curs que va ser seu de la final de la Champions, és una experiència que mai oblidaré”, confessa Rodríguez, que a la UESA, entre altres funcions, també ha estat coordinador de futbol 7. Al Cerdanyola FC va ser coordinador de torneigs de futbol 7 i futbol 11, i de formació d’entrenadors i entrenadores.
En la seva tercera etapa a la UE Sant Andreu somia i lluita per l’ascens a Segona RFEF sota la direcció de Xavi Molist, que “sap com tocar la fibra de cada jugador, tot i que és molt difícil”. “Al final som 22 persones amb caràcters i emocions diferents”, conclou Rodríguez.
