La consellera Àngels Ponsa, en una imatge d’arxiu. Foto: ACN

Ha estat 150 dies al capdavant de la conselleria de Cultura, després del relleu que el president Torra va efectuar a principis de setembre, substituint Mariàngela Vilallonga. Amb tot, Àngels Ponsa ja coneixia el terreny perquè era, fins aleshores, directora general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques. Això li ha permès seguir amb les línies traçades de les antecessores Vilallonga i Laura Borràs. Malgrat la situació complexa de relleus constants, l’actual consellera assegura que deixarà totes les carpetes ben preparades per a la persona que la succeeixi al capdavant de Cultura i que, des de la conselleria, es treballa també com si haguessin de seguir, amb la vista posada en Sant Jordi i en el cicle d’activitats culturals de l’estiu per encetar la nova realitat cultural.

Què es pot fer en 150 dies al capdavant d’una conselleria? Hi ha marge de treball?
Sí, rotundament. La sort és que la majoria de l’equip ja érem aquí. Teníem perfectament diagnosticades les febleses. Estàvem enmig de la pandèmia, ja sabíem on havíem d’actuar. Hi hem dedicat totes les nostres forces, estant molt al costat del sector. Hem fet feina, malgrat que n’hi ha molta d’aquesta que no es veu perquè la pandèmia ens arrossega.

Des de 2016 hi ha hagut cinc consellers de Cultura. Això té inconvenients?
Jo he tingut la sort de treballar amb gairebé tots ells. Amb el conseller Mascarell jo era la portaveu de Cultura al Parlament, a la comissió de Cultura. Amb en Lluís Puig ja havíem treballat abans. Amb la Laura Borràs també, la qual em va nomenar directora general. Crec que hem pogut agafar el bo i millor de cada etapa. L’equip té força continuïtat, dona sentit a la feina i ajuda a la detecció de problemes.

El pas de la direcció general d’una de les àrees al conjunt de la conselleria quines reflexions t’ha aportat?
A la conselleria tens tota la fotografia panoràmica de totes les direccions generals. Les coses es fan sempre amb aliances, es fan sempre conjuntament. Un sol potser va més ràpid però gaire lluny no arriba. Una altra cosa és tenir la responsabilitat de liderar tot això. És una manera de compartir la radiografia i de repartir la responsabilitat. I implicar-t’hi fins a dalt.

Si haguessis de resumir els principals ítems d’aquest mandat, què destacaries del que heu pogut fer?
Hem unificat el sistema públic de lectura, de manera que tinguem un carnet de biblioteca que serveixi per a qualsevol biblioteca del país. Una altra fita: treballar la xarxa d’arts visuals. Hem pogut fer la unitat de tots els centres, de la mateixa manera que tenim articulat el sistema públic d’equipaments escènics i musicals. I també per a la xarxa territorial de museus. També tenim el projecte de la mancomunitat cultural, un instrument que ens serveix i que és potent.

Com ha intentat respondre i estar al costat del sector la consellera de Cultura, en plena pandèmia?
Des del primer moment, habilitant línies d’ajut. El pressupost comportava projectes nous per a l’any 2020. Vam desestimar-los perquè no tenia sentit començar cap projecte nou enmig d’una pandèmia. Vam reestructurar-lo i vam destinar tots els diners a les línies Covid perquè no ens caigués la cultura. A partir de la reobertura, al mes de juny, vam ajudar a mantenir l’activitat, amb els aforaments. El 50% no és viable per a cap equipament cultural. Ha de ser mínim d’un 70%. En lloc de tancar-los i ajudar-los, hem ajudat en aquest 20% de diferència. En arts visuals, hem ajudat a través de les compres que fem per a la col·lecció nacional i incrementant les beques. Fins i tot vam fer una aliança amb el departament d’Afers Socials, Treball i Famílies per poder donar un subsidi. Des de cap altre departament que no sigui Treball no es poden donar subsidis.

Comenceu a veure quines coses podríeu fer per ajudar la transformació de la cultura?
Ens recolzem en els metges per veure què podem fer el sector cultural. Volem situar al voltant de Sant Jordi el tret de sortida de la represa cultural. Arrel de l’estudi de la Sala Apolo, estem mirant quines serien les fórmules: tests d’antígens, tests de saliva, les proves PCR, etc. Volem que la cultura sigui dels primers sectors a reprendre activitat. Si arriba un moment que els diners els hem de destinar al fet que la gent pugui demostrar que no és portadora de la Covid per poder assistir a qualsevol acte cultural, és millor ajudar en això que no al projecte perquè no s’hagi pogut fer.

Creu que el cicle de festes majors es podrà reprendre amb certa normalitat?
Justament la cultura popular i tradicional és la que més tocada tenim, perquè és la que està tancada des del mes de març de l’any passat. Aquest virus vol el contrari del que és la cultura popular i la cultura, en general. La cultura és contacte, interrelació, proximitat. La cultura popular s’ha reinventat de mil maneres. S’ha posat a fer les coses a través de pantalles, i nosaltres l’hem ajudat amb línies específiques. Ara estem treballant en aquesta fase de represa.

I els festivals d’estius?
Treballem en la mateixa línia, amb diverses hipòtesis. El doctor Clotet ens deia que segurament amb el test de saliva, que és autorealitzable, es faran avenços molt importants. Cal posar també en valor que som dels pocs països que ha tingut la cultura oberta en pandèmia. Si obrim la mirada europea, en aquests moments, ells s’emmirallen en nosaltres. Segurament aquests estats poden fer front als tancaments amb molts diners, però ells no voldrien estar tancats. I no estem pitjor que ells, en dades pandèmiques.

En relació amb el govern espanyol, quina resposta heu rebut a les demandes que fèieu? Quina relació hi ha hagut?
És totalment inexistent. No he aconseguit seure amb el ministre en una taula, encara que fos per pantalla. Hi ha moltes reclamacions que depenen de l’estat espanyol. Té deutes en cultura amb Catalunya, i grossos. Barcelona és una de les dues capitals de l’Estat espanyol que no té biblioteca pública, i això és un greuge de molts anys. I no és incompliment per part catalana, perquè l’Ajuntament de Barcelona va fer la cessió de terreny. Tenim el projecte fet, s’ha fet la demolició, està preparat. I no hi ha manera que la posin en el pressupost. I passa el mateix amb el que en diuen l’arxiu provincial, que tampoc en tenim a Barcelona. Les seves aportacions als grans equipaments del país són minses. Es mantenen amb el mínim per dir “hi som”, però no hi ha cap mena d’empatia. Hi sortim perdent, com a país. Són deutes històrics. És un maltractament cultural.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram