Un moment de l’acte commemoratiu del passat 28 d’octubre. Foto: Ariadna Comas/ACN
El 28 d’octubre de 1848 sortia de l’avinguda Doctor Aiguader de Barcelona el primer tren de la línia ferroviària Barcelona-Mataró, que suposava l’arribada a la península Ibèrica d’aquest mitjà de transport.
La inauguració va suscitar gran expectació entre la població. De fet, el primer viatge va aplegar milers de persones per presenciar la sortida del tren i no hi va faltar cap autoritat. Ara fa dues setmanes es complien 175 anys d’aquesta efemèride que facilitaria la mobilitat a milers de persones, especialment als habitants del Maresme i del Barcelonès. Una data històrica que es va recordar amb la celebració d’un acte que va reunir diferents autoritats.
Impulsor maresmenc
El Maresme va jugar un paper fonamental en aquesta història. I és que el mataroní Miquel Biada va ser l’artífex de l’arribada del ferrocarril a la península Ibèrica. Resident a l’Havana, va veure com el 1837 es va inaugurar el tram l’Havana-Bejucal i va decidir que havia de portar aquest mitjà de transport aquí.
Segons explica la llegenda, en veure aquest ferrocarril es va proposar importar la idea i, com a viatge inaugural, el Barcelona-Mataró. “Aposto deu mil pesos que després de transcorreguts quatre anys de la meva arribada a Espanya, anirem des de Barcelona fins a Mataró en el ferrocarril que farem construir”, va afirmar Biada. Anys després va poder complir la seva promesa, tot i que no va poder pujar en aquell tren.
Un llarg trajecte
Abans de l’estrena, però, va haver-hi un llarg recorregut per fer. Amb la informació que havia recopilat a Cuba, el mataroní va viatjar a la Gran Bretanya, on s’havien fabricat els trens de Cuba. Allà va cercar finançament i uns enginyers que poguessin tirar-ho endavant. En tornar a Barcelona, l’equip va començar a preparar el projecte i va ser el 1843 quan van sol·licitar la concessió a l’Estat.
El grup d’inversors inicial del projecte va encarregar, el 1844, els plànols a l’arquitecte anglès Joseph Locke. Després de moltes reticències sobre el mitjà de transport, protestes per l’expropiació forçosa dels terrenys per on passaria el tren, boicots a les obres i diversos entrebancs, el 18 de juny de 1847 el capatàs Robson, de l’empresa anglesa Mackenzie&Brassey, arribava a Barcelona per dirigir les obres sota les instruccions de William Locke, net de Joseph Locke.
A la Gran Bretanya es va comprar la maquinària, que constava de quatre locomotores, anomenades Mataró, Barcelona, Catalunya i Besòs, i també de 62 carruatges, 30 de primera classe i 30 de segona, a més de dos de luxe. També es van adquirir 32 vagons més, 18 per a tercera classe, 12 per a mercaderies i dos per a objectes voluminosos.
Biada, sol davant del perill
El projecte, com hem dit, va superar grans entrebancs. Un d’ells va ser la crisi de 1847, que va agreujar-se aquella tardor. El 18 d’octubre la junta havia signat el contracte amb Mackenzie&Brassey, que suposava un gran compromís econòmic. Però el somni de la línia Barcelona-Mataró es complicava. Només dos dies després, tota la junta directiva dimitia excepte Biada, que va continuar com a tresorer. El 31 d’octubre va haver d’escollir-se una altra junta que assumís el repte. Seguidament, va arribar la “setmana negra” de la Borsa de Londres al novembre, que enfonsaria el món financer arreu d’Europa. Gràcies al compromís de Biada, es va poder salvar el ferrocarril.
Un cas d’èxit
Ara, 175 anys després, aquest trajecte inaugural del ferrocarril s’ha convertit en l’actual R1, la línia de Rodalies líder en nombre de passatgers.
