La “chulapa” major de Madrid, l’Esperanza Aguirre, parla més pel que fa que pel que diu, com tothom ha pogut veure fa uns mesos. Fer la guitza a la policia local, a aquestes de saltar-se les normes de trànsit perquè així li va semblar, no ha estat ni serà la tranuitada més cèlebre d’una política de primer nivell de la que s’espera sigui exemple impecable per a la resta dels ciutadans, fins i tot en la manera de conduir el seu vehicle. Però tanta disbauxa…no s’acaba en ella: Madrid és així, capital de tot allò que sembla impossible i… passa, com ara, haver de defensar la creació d’un Estat català propi sense cap benvolença.
Testimoniar-ho en aquesta Espanya indolent -que som un poble de pau que reivindica llur futur sense escarafalls i sorolls de sabres de fons-, esdevé en un acte abrivat davant un Parlament espanyol demostradament sediciós al sentit comú. Com pot la democràcia qüestionar la democràcia, sense més? És admissible que una proposta que prové d’una gran majoria de ciutadans catalans pugui generar tantes asimetries, desafectes i incomprensions? Com s’atreveixen a parlar d’unitat d’ Espanya aquells que a través de la Constitució han accentuat sense remissió la desigualtat, el privilegi i un despotisme respecte a un poble com Catalunya que ha estat repetidament relegat d’una prostituïda solidaritat entre territoris i tantes altres justícies…? El fet incontestable és que Espanya no pot sobreviure sense Catalunya… Diferents estudis macroeconòmics, polítics, sociològics n’avalen aquesta realitat i això no agrada gaire a la meseta.
Davant aquesta tangibilitat aclaparadora, el posicionament dels dos principals partits espanyols és formar un duet intolerant per no permetre-ho, no negociar res i intentar que tot continuï igual. També la formació revelació PODEMOS, que hauria de marcar diferències també amb això, ja s’ha manifestat continuista amb les idees d’una Espanya fidel als valors d’unitat proclamats en la Constitució… Així doncs, semblaria que si algú ha d’impulsar l’Estat propi com a expressió d’una voluntat majoritària dels catalans, ha de ser des d’aquí. Potser Esquerra Republicana amb el suport de CiU?
Però tu què en penses? “¿Va contigo todo esto?” Segurament que a les últimes diades has sortit al carrer per manifestar-te’n i demanar el teu dret a decidir, oi? I a hores d’ara, passats aquests mesos on el TC ha anat esmicolant el procés, la desunió tàcita del front independentista es mastega i el teu cansament veient que no anem enlloc… potser t’ha fet recular i creure que no cal marxar d’Espanya, que dubtes que sigui necessari -o possible-. On et trobes…?
Ara ja saps què és un entrepà de calamars…
