Com cada any, a tocar finals de maig es celebra en aquest país la diada del Dia de les Forces Amades. Sentit reconeixement que la nostra societat dóna als empelts dringadissos d’un amor que tot s’ho fa…, expressat pel cas en multitud d’esdeveniments on tothom segurament es pot veure identificat en més d’un sentit. Una fita que ens adreça, si més no, a una amaro de subjectivitats del tot opinables copsant de nosaltres contraposats sentiments de rebuig i desig.
Què és sinó l’extremitud de l’amor? Totes les forces amades sense distinció hi són presents en aquesta memorable jornada, sí. Com no podria ser d’altra manera: les de la terra ferm, les dels mars sense límits tangibles i les de l’aire que ens confina.
Quin espectacle desbordant, caram!
Un reguitzell completíssim d’actes multitudinaris que les tenen de protagonistes, s’estén a banda i banda de la península presidit per autoritats i personalitats notòries d’àmbits diversos, per tal d’afalagar-nos durant unes hores dels bressols de les seves infinites virtuts… Però què seria d’aquests honors escenificats per les forces amades per emfatitzar l’amor, sense l’expressió cabdal dels infinits invents amb què es transmet entre tots i totes nosaltres el seu inversemblant sentiment. Sí, ara sí, les armes amb què es defensen aquestes tenen la seva justificació i lluïssor en aquesta meravellosa efemèride, aixecant d’hom encara més l’orgull i els valors patris.
Màquines sorprenents capaces de localitzar, assetjar i d’abatre qualsevol signe de vida allunyat de les seves premisses. Ginys de fabulosa estètica que ens fan tremolar només de sentir prop nostre els seus nyigui-nyoguis, sigui quina sigui la seva missió en temps de pau o de guerra. Aparells d’espant, implacables, que al capdavall ens fan fidelitzar-nos a la idea que no podem viure en el món sense el beneplàcit d’aquest amor ideal.
Llàstima, caram!
Els rònecs trepidants dels seus motors en figurats camps de batalla, ens emocionen. Mentre els veiem evolucionar en les exhibicions que s’han preparat per a la jornada, vénen fàcilment a la memòria històries dels milions de persones que han mort enamorades del seu omnipresent poder. Sí, aquelles que a sitis ignots -i no tant- fugien perseguides per desenes de tancs i altres vehicles disparant interminables ràfegues d’amorosa i letal munició. Altrament, els vaixells enfonsant els mateixos mars amb trepidants explosions d’allò més sentimental i mel·liflu. I, també, ah!, els vols divins dels avions alliberant tones i tones de bombes en zones urbanes òrfenes d’aquestes sotileses i passions.
Quant d’amor, tot plegat!
Però, ens cal de debò un dia de les forces amades per demostrar-nos que no creiem en aquesta mena d’amor?
