Riera de la Creu, dos quarts de tres de la tarda. L’alcaldessa Núria Marín rep Línia l’H al restaurant Sucapà per parlar de la ciutat, poques hores abans de la primera visita de Susana Díaz a Catalunya com a candidata a liderar el PSOE –6 d’abril–. Que no hi assistirà?, li preguntem. “No, és un acte en petit comitè, entre els seus”, contesta amb un somriure.
Tot i la resposta, l’alcaldessa demana un gaspatxo andalús de primer. Una picada d’ullet a Susana Díaz? “No”, reitera, tot i que evita mullar-se a l’hora d’escollir un candidat a les primàries socialistes. I Pedro Sánchez? I Patxi López, amb qui reconeix que manté una “relació d’amistat des de fa molts anys”? “Mai m’he pronunciat, i no sé si em pronunciaré”, contesta. No insistim.
I és que, si hi ha una cosa que sap fer especialment bé Núria Marín, aquesta és l’equilibri polític. Tant se la pot veure parlant amistosament amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a la convenció del PP a l’Hesperia Tower, com felicitant el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb qui manté una relació cordial.
“A mi m’interessa tenir bon tracte amb tothom, perquè això és positiu per a la ciutat”, argumenta. Tota una declaració d’intencions, malgrat que no sempre ha estat així. “Amb Artur Mas no hi havia forma humana d’arribar a un acord”, assegura, una situació que diu que ha canviat amb l’arribada a la Generalitat de Puigdemont, el qual va visitar la ciutat diverses vegades durant els primers mesos del seu mandat.
Amb el segon plat entrem en matèria riberenca. Primer de tot, toca parlar de les vies del tren. Les expectatives generades amb la promesa de Rajoy de soterrar la línia de Rodalies que esquinça la ciutat van refredar-se una setmana més tard, quan es van presentar uns pressupostos generals de l’Estat on no hi ha cap partida per a aquestes esperades obres. Qüestionem la promesa del govern espanyol, però Marín apuja el to i ens recrimina la nostra falta de fe. “Vull confiar-hi”, sosté, i contraataca amb una nova pregunta: “Per què no em dieu el mateix quan la Generalitat promet alguna cosa?”.
D’acord. Però insistim en el retard i les expectatives no complertes durant anys respecte del soterrament. “Tot arriba tard, però què podem fer-hi?, es pregunta. Arribats aquí, però, li surt el sentiment maternal que porta a dins envers la ciutat. “Així com felicito quan es fan bé les coses”, assegura, “sóc dura quan no es compleixen les promeses”. En cas d’un nou incompliment, Marín ho té clar: “Si m’han enganyat, seré la primera que sortiré al pas com una lleona”. Tot i l’avís, l’alcaldessa envia un missatge de tranquil·litat a la ciutat. “Jo sé que es farà”, diu. “Jo no menteixo mai, perquè és absurd”, s’arrisca a dir diverses vegades.
EL SERIAL DE LA GRAN VIA
Anem arribant al final del dinar i, com els postres, el millor es fa esperar. Parlant de grans plans i inversions a la ciutat, el comboi de la conversa enfila les vies del serial del Pla Director Urbanístic (PDU) Granvia-Llobregat, un dels principals cavalls de batalla de la política hospitalenca. Ara, els opositors –agrupats al voltant de la plataforma No Més Blocs– es plantegen portar-lo als tribunals. “Que li portin”, respon Marín amb tota la tranquil·litat de qui sap que “no hi ha cap problema ni il·legalitat en el projecte”.
Malgrat que això ho haurà de decidir un jutge arribat el cas, el PDU genera dubtes sobre els beneficis que pot reportar, li recordem. És necessari més ciment en una de les ciutats més densament poblades del continent? “Es crearan 20.000 llocs de feina, se soterrarà la Gran Via i les línies elèctriques i s’obrirà als veïns un espai verd per a la ciutat”, enumera l’alcaldessa amb un cert aire d’indignació i incredulitat davant dels arguments dels opositors al PDU.
Evita donar noms –els equilibris són sempre importants–, però dirigeix les seves crítiques no tant cap a les plataformes veïnals contràries al pla com a l’oposició. “Hi ha una part de cinisme estratosfèric per part d’alguns partits, que canvien d’opinió en tres mesos”. A qui es refereix, alcaldessa? Marín ens insta a endevinar-ho amb el gest de mans característic. “Penseu”, diu finalment. Ens quedem en silenci i la batllessa dóna la pista definitiva: “Formacions que van estar al govern fins fa dos anys”. Queda clar, encara que hi ha alguna cosa que no lliga. Han canviat els líders, contraargumentem. “Aquí hi ha història. Dels tres regidors d’aquesta formació (Canviem) que hi ha en aquests moments, dos eren al govern anterior com a assessors”.
Del PDU passem fàcilment a la plaça Europa, epicentre del desenvolupament hospitalenc i que centra debats encesos entre partidaris d’impulsar-la i qui considera que no s’inverteix prou als barris, fent al·lusió a allò de la ciutat a “dues velocitats”. Es tracta d’un lema que ha fet fortuna i que, per a Marín, és un anatema. “Aquesta ciutat no hauria pogut abordar la crisi si no hagués estat per la plaça Europa i els beneficis que ha aportat a la ciutat”, sentencia.
ESTÀ CRISPADA LA CIUTAT?
Arribem als cafès, potser el pitjor moment per parlar de nerviosisme i crispació. Sigui com sigui, preguntem. Considera que hi ha crispació a la ciutat? “L’ambient és bo”, respon amb naturalitat. I els debats al Ple fins a mitjanit? “No són el reflex del què passa a l’Hospitalet”. Però es mostra comprensiva. “El Ple és el moment de glòria dels partits”.
El nostre moment particular finalitza. Manen les agendes. Marxem, però la trobada quedarà per escrit a les nostres pàgines.
“Aquest procés no me’l crec”
Entre el primer i el segon plat, just després de parlar sobre el futur del PSOE i del PSC, surt el tema estrella. Hi haurà referèndum? “Legal?”, replica Marín de manera retòrica, ja que sap perfectament la resposta. “A curt termini, tal com va tot, no veig fàcil que se celebri una consulta pactada”, afirma.
Insistim. Com acabarà tot plegat? La resposta de Marín no deixa indiferent ningú. “Hi haurà eleccions, les guanyarà ERC, Oriol Junqueras serà president i acabarà pactant amb el president del govern d’Espanya”. Per acabar-ho d’adobar, l’alcaldessa apuja l’aposta i assegura que això ella li ha dit en persona a Junqueras. I com va reaccionar ell?, li preguntem. L’alcaldessa, amb un gest facial d’imitació, deixa caure que l’actual vicepresident de la Generalitat es va limitar a somriure.
Malgrat la certa prudència –altra vegada–, aquesta part acaba sent la més interessant i encesa de tota la trobada. Marín comença reconeixent que la judicialització del conflicte entre Catalunya i Espanya és perjudicial. “L’única solució és seure, acordar i fer. No hi ha més”, considera. El què i el com, però, no ho especifica.
I és que Marín es mostra escèptica amb “l’anomenat procés”. “No me’l crec”, diu, i critica que “fa cinc anys que només es parla d’això”. Fa èmfasi en la legalitat i ens posa un exemple: “Si algú em diu que vol muntar una festa il·legal a la ciutat, amb autorització o sense, li diré que faci el que vulgui, que ja li enviaré la Guàrdia Urbana”. Callem. Preferim no fer l’analogia amb el referèndum.
