Foto: Jordi Lacambra
“Havia decidit que marxava, però fins que no ho vaig plasmar en paraules, no en vaig ser prou conscient. Escrivint el meu text de comiat a l’Hospitalet Atletisme vaig sentir nostàlgia, alegria i tristesa”, confessa Sara Gallego (Barcelona, 2000), plusmarquista d’Espanya de 400 metres tanques i nova atleta de Nike.
A vegades quan posem per escrit què sentim i hem viscut descobrim matisos que el ritme diari no ens permet veure. És un diàleg interior.
És així. Mentre redactava el text, sentia que estava tancant una etapa meravellosa i plena d’aprenentatge. Sempre portaré al cor a l’Hospitalet Atletisme pel tracte que he rebut i tot el que hi he après. L’atletisme és un esport individual en què valores moltíssim la companyonia, i el meu grup d’entrenament era una pinya. Tenia clar que havia de dedicar-li unes paraules a l’Armando Álvarez, qui va apostar per mi i va ser un pilar fonamental al club.
Fa anys que vesteixes Nike. Era el teu destí lògic, no?
Sí, era una possibilitat i estic molt contenta per l’oportunitat i la confiança que m’han donat. És un somni que ni havia somiat quan vaig començar de petita. Em deixaré la pell perquè la meva nova etapa sigui igual o millor que l’anterior.
Àlex Codina continuarà sent el teu entrenador?
Sí. Continuaré al CAR de Sant Cugat amb el meu grup d’entrenament des de l’última part de 2020, quan vaig deixar d’exercitar-me a l’Hospitalet Nord, però continuava competint amb l’Hospitalet Atletisme. Sortir de la meva zona de confort va ser dur i em va ajudar a créixer.
Com és el teu entrenador?
Molt proper i escolta l’atleta molt bé. És rígid en alguns aspectes, quan cal, i flexible si aquell dia estàs malament. Intenta, però, que la programació setmanal no canviï.
Ets flexible amb tu mateixa?
Cada vegada ho soc una mica més. Em solc empipar quan un entrenament no em va bé i hauria de pensar més que simplement no he tingut el dia. Els i les atletes, però, som força estrictes perquè sempre volem oferir la nostra millor versió.
Com tu el passat 10 de juliol: medalla de plata als Europeus sots 23 a Tallin (Estònia) amb 55.20 segons, rècord d’Espanya absolut. Vas millorar la marca de Cristina Pérez, 55.23, de l’any 1988.
Quan vaig arribar a la meta vaig al·lucinar. No m’ho creia. Era subcampiona europea amb una marca fantàstica! Fins que em va entrevistar la Federació Espanyola d’Atletisme no em vaig adonar que era un registre històric. Batre el rècord era un objectiu a llarg termini que no m’esperava que arribés tan aviat.
“Sempre portaré al cor a l’Hospitalet Atletisme pel tracte que he rebut i tot el que hi he après”
Què vas sentir?
No sabia ni què dir ni com reaccionar. Sentia eufòria, una alegria immensa… Eren moltes emocions barrejades. Estava molt satisfeta de tenir una recompensa així després d’haver patit, lluitat i gaudit tant.
La mínima olímpica per als Jocs Olímpics de Tòquio 2020, celebrats el passat estiu, era de 55.40 segons. En vas fer 55.20, però dues setmanes més tard del que s’exigia. No vas poder competir en la prova individual i vas viatjar al Japó per a ajudar l’equip de relleu mixt, per si passava qualsevol imprevist i havies de participar. Suposo que estaves trencada per dins i que havies de sumar com fos.
Em va fer ràbia no poder competir en la prova individual perquè sabia que tenia prou nivell. Llàstima que no fes la marca mínima abans. Als Jocs m’havia d’oblidar del que podia haver estat i centrar-me en el relleu, deixar-me l’ànima en l’equip i estar preparada per si havia de participar. Crec que vaig complir amb el meu paper i l’actuació del relleu va ser molt bona.
Què vas pensar quan vas veure la Vila Olímpica per primer cop?
Mentre entràvem amb el bus rumiava: “Malgrat que sigui en plena pandèmia i sense poder competir en la meva prova, estic complint un somni… Formo part d’uns Jocs Olímpics!”. Comparteixes espai amb esportistes d’arreu del món que són increïbles, persones que lluiten i s’esforcen pels seus somnis com tu.
Què és per a tu la tanca?
Per a molta gent que no fa tanques és un obstacle que has de saltar. Per a mi és una motivació.
Treballes tant la tècnica que ni veus les tanques?
[Riu]. Estudiem els passos. Ho estudiem tot. El moviment em surt tan natural que no veig les primeres tanques ni noto desgast. Més aviat, em sento amb més energia. No em passa el mateix amb les dues o tres últimes. Encara les veig. És un aspecte que he de polir per millorar la meva marca.
Com et va marcar Armando Álvarez?
“Sara, et portaré als Jocs Olímpics”, em repetia. Que m’ho digués ell, que ja ho havia aconseguit amb atletes com Laia Forcadell, em donava esperances i era una motivació extra. Després, als entrenaments, jo en algun moment acabava dient “ai, no puc més”. “Sara, si vols, pots”, em recalcava. Sempre tinc molt presents les seves paraules. L’Armando era extraordinari. El trobo molt a faltar.
