El tècnic riberenc parla amb Línia l’H poques setmanes després d’haver tornat a guanyar l’Eurobasket. Mondelo defuig l’etiqueta d’entrenador femení –“Jo sóc entrenador de bàsquet”, diu– i dóna el seu punt de vista sobre la situació actual d’aquest esport. La seva conclusió: cal un canvi cultural profund.
Quines sensacions t’ha deixat la victòria a l’Eurobasket, ara que ja han passat unes setmanes des de la final de Praga?
Penso que el que hem fet és una animalada. L’últim equip que va aconseguir una cosa semblant al que hem fet nosaltres –guanyar dos ors i un bronze en tres campionats seguits– va ser l’URSS, un país que ja no existeix. A això cal afegir-hi les plates del Mundial i dels Jocs Olímpics. Estem fent història i crec que ara mateix no en som conscients.
És la millor generació de jugadores que has entrenat mai?
Sí, amb els resultats a la mà no en tinc cap dubte. Hi ha hagut altres generacions amb grans jugadores i bons resultats, però que tota una tingui les qualitats físiques, tècniques, el sacrifici per l’equip, el compromís sense egos i amb humilitat… Aquesta suma és la clau de l’èxit. Guanyar és difícil, però tornar a guanyar encara ho és més. Que l’èxit no et pugi al cap. Hem aconseguit que jugadores que són molt importants en els seus equips d’Eurolliga es posin al servei de l’equip, i repetir això serà molt difícil.
Fa uns dies, en una entrevista, deies que l’esport a Espanya té un problema, que és el futbol. A què et referies? Té solució?
No volia generar polèmica, però considero que si una part dels diners que mou el futbol anés cap a la resta d’esports, tot funcionaria millor. De fet, durant moltes dècades, l’esport ha estat cosa de Barça i Madrid. És un tema cultural que crec que s’ha de resoldre des de baix, des de l’escola. És evident que Espanya és un país ‘futbolero’. No tinc res en contra del futbol, però és evident que calen més recursos per a la resta d’esports. El tractament hauria de ser diferent, ja que a altres països es tracten molt millor els esports que no són el futbol i només que això canviés una mica, es faria un salt enorme i el futbol seguiria sent el número 1.
Precisament Espanya serà la seu del mundial del 2018, on podreu tornar a jugar contra els Estats Units. Tens ganes de revenja? Notes una pressió afegida? Creus que la medalla és una obligació?
La gent que pensa que es pot guanyar contra les americanes… Estem acostumades a jugar amb pressió i les expectatives altes ja ens les posem nosaltres. L’equip està ple de campiones d’Europa, gent molt forta mentalment, però per jugar la final abans cal arribar a quarts de final i superar-los, a la semifinal i fer el mateix. Però és que a banda de les estatunidenques hi haurà el Canadà, Austràlia, França o Turquia, que són equips duríssims. El potencial de l’equip dels EUA és similar al del Dream Team que va venir als Jocs Olímpics del 92. Però estic molt content de l’equip que tinc, sé que competirem i falta veure fins a on arribarem. No tinc por a ningú. La situació és la que és, però si la competició ens planteja un partit contra les americanes, sortiré a guanyar.
Canviant de tema, la teva estrena amb el Dynamo de Kursk també ha estat espectacular, guanyant l’Eurolliga…
L’equip és boníssim i crec que la clau ha estat que el vestidor ha funcionat de manera semblant al de la selecció. Els rols van quedar molt definits, i tots els egos estaven al servei de l’equip, fins i tot el de les jugadores nord-americanes. A més, vam arribar en un moment perfecte mentalment i física a l’hora de la veritat i, gràcies a això, vam poder forçar el cinquè partit a l’Ekaterinburg a la final de la lliga. Hem estat a punt d’aconseguir el doblet en la primera temporada al club.
Salamanca, Shanxi (Xina) i ara Kursk (Rússia). No tens ganes de tornar a casa per quedar-te, més enllà dels períodes amb la selecció? No trobes a faltar l’Hospitalet?
L’Hospitalet és on vaig néixer i on em vaig criar i molts dels meus amics viuen aquí. És clar que ho trobo a faltar, però esportivament no hi ha projectes comparables com els que es fan a Turquia, Rússia o Txèquia.
Hi tornaries?
M’encantaria, però necessitaria algun projecte que satisfés aquests dos aspectes que deia. Tant de bo els equips de futbol o els grans clubs de l’ACB s’animessin realment i decidissin apostar pel bàsquet femení, perquè ara mateix crear un equip amb cara i ulls no seria tan car com es poden pensar i això serviria per donar-li un impuls enorme.
