Quico López Balcells mostra dues joguines esportives, a les Cotxeres de Sants. Foto: Toni Delgado
“La bellesa està en la senzillesa. Aquesta silueta de futbolista és dels anys 40, quan es feia tot amb llauna. Fixa’t, té un mecanisme rudimentari que et permet xutar la pilota, que està agafada amb un filferro”, explica, orgullós, Quico López Balcells (Barcelona, 1949), a les Cotxeres de Sants, durant la 55a Fira de Col·leccionistes de Joguines Antigues, organitzada per l’Associació Joguetmaniàtics.
Com a bon coordinador de fires de l’entitat i responsable d’una de les parades que és, López té una visió perifèrica. No se li escapa cap detall de què passa al seu voltant ni tampoc perd el fil d’una conversa en què viatja, simbòlicament, a una concentració de la selecció espanyola d’handbol a Suïssa. En una estona lliure, durant un passeig, va descobrir el col·leccionisme: “Vaig entrar en una botiga de joguets antics i hi vaig comprar un taxi anglès i una benzinera amb uns ninots de plàstic dur. Quan vam tornar a casa, vaig començar a anar al Mercat dels Encants i als locals de vell a buscar joguines. Així vaig encetar la meva col·lecció. Amb els anys, filtro molt més la selecció i me’n venc més peces”.
El barceloní, que va viure gran part de la seva vida a l’Hospitalet, on els seus pares tenien un restaurant, va ser el primer jugador d’handbol que va arribar a les 150 internacionalitats (es va retirar amb 173) amb la selecció espanyola, i continua sent el debutant més jove, amb 17 anys, quatre mesos i sis dies. López es va estrenar el 19 de novembre de 1966 a Bremen contra la República Federal Alemana. Una oportunitat que no s’esperava perquè en aquell moment era juvenil i competia amb el Col·legi Sant Miquel, on estudiava. Des del passat 2 de novembre els germans Djordje i Peter Cikusa, del Barça, ocupen, empatats, la segona posició, amb 17 anys, 10 mesos i 22 dies.
Capità blaugrana
Olímpic als Jocs de Múnic 1972 i de Moscou 1980, i analista a la televisió als de Barcelona 1992 i Atenes 2004, l’entrevistat va fer carrera al Barça com a pivot. Al conjunt blaugrana va guanyar quatre Lliges, tres Copes d’Espanya i una Lliga Catalana, i va ser capità diverses temporades.
“Col·leccionar és una manera de ser i de viure, i acumules molts records d’on i com has comprat els articles”, enraona López abans d’ensenyar-me una altra joguina esportiva: un rectangle que simbolitza el terreny de joc en què has de guiar una pilota petitona per marcar un gol. “Hi ha molta tradició de jocs, joguines i diferents objectes sobre esport. I, és clar, també s’ha avançat molt en el material esportiu”, celebra el coordinador de fires de Joguetmaniàtics: “Som un grup de persones a qui ens agrada col·leccionar i vendre joguets, i fem una reunió anual en un restaurant Viena de Barcelona. Som una associació petita. El soci paga 25 euros l’any”.
Un dels veïns de López a la fira és Manel Ortega (Barcelona, 1937), fundador de Joguetmaniàtics i un gran “conservador i col·leccionista” de soldadets de plom. Els més antics que té són del segle XIX i també en col·lecciona d’una mica abans de la Guerra Civil. Són joguets que li permeten viatjar a la seva infància, i recordar, per exemple, l’emoció dels tres dies més intensos de l’any: l’1 de gener, el del seu sant, el 3, l’aniversari, i el 6, quan obria les sorpreses dels Reis Mags. Eren els únics dies que rebia regals.
Ortega va jugar a hoquei herba a l’equip de la Borsa de Barcelona, on treballava, i recorda una gran rivalitat amb el Real Club de Polo. “M’encanten les fotografies històriques d’esports, en tinc un bon recull d’hoquei, automobilisme… Vaig aprendre a muntar a cavall en un regiment de cavalleria i el món eqüestre em continua atraient. El futbol no m’acaba de fer el pes, la veritat”, confessa.
Les generacions
Li agrada observar les cares i els moviments de qui ve a les fires, i com busquen els joguets de quan eren petits. “És molt normal que vulguin trobar i col·leccionar les joguines de la seva generació. No intento que als meus nets els agradin els soldadets de plom perquè ells recorden els Geyperman, per exemple”, comparteix.
Té la capacitat de parlar amb els ulls. Quan li pregunto què sent quan troba una joguina que busca, s’emociona: “Ostres… Una alegria immensa! Recordo el dia que vaig trobar un vaixell i mai m’oblido dels avionets que m’havien regalat quan tenia set o vuit anys. Viatjo a l’època en què, malgrat tot, érem feliços perquè érem nens. Els anys després de la guerra van ser uns anys tristos per a les nostres famílies, però nosaltres érem només criatures que volíem joguines per jugar”, exposa, amb els ulls d’aquell infant que ja col·leccionava soldadets de plom.
