Belén Armengol, base del CEJ l’Hospitalet, al Poliesportiu Municipal Les Planes. Foto: Marina Portillo
Belén Armengol (Tàrrega, 1992) va néixer per ajudar la resta. “Fa poc una amiga em deia que em preocupo massa per tothom i que he de pensar més en mi. No ho sé. No vull que ningú estigui malament ni m’agraden els mals rotllos”, confessa Belén Armengol, la base del CEJ l’Hospitalet.
Juga com és. “Malgrat que m’agrada més repartir assistències i joc que anotar, els punts m’interessen, eh”, es retrata. Graduada en fisioteràpia, va exercir un any, però “no tenia clar” que fos el seu futur. Per això va estudiar integració social. Ara és monitora de menjador a una escola i, com a membre Club Infantil Juvenil Sanfeliu-Sant Ildefons, fa classes de reforç als infants “que més ho necessiten per diferents motius”. Armengol treu hores d’on sigui per estudiar educació primària i, ara sí, veu clar el seu camí: “Vull encaminar-me cap a la mainada amb risc d’exclusió social”.
A l’Hospitalet se sent com a casa des del primer dia. “El CEJ l’Hospitalet és un grup molt sincer que t’acull molt bé i any rere any compta amb jugadores que fomenten la cohesió, com la Porti [Marina Portillo]”, exposa la targarina. És un grup “tan coral” i unit que es contagia de les energies positives, però també de les negatives. “Necessitàvem un canvi de dinàmica”, confessa. A finals d’octubre Miguel Ángel Dieste va decidir marxar del club i ara l’entrenador és el seu ajudant, Iván Serrano.
Eterna observadora
“La Belén sempre està disposada a escoltar”, la retrata la seva companya Marina Portillo. Les dues són eternes observadores. “M’agrada fitxar-me en els petits detalls i soc molt curiosa. Potser estic rumiant una pregunta i la faig quan ja hem canviat de tema”, reconeix Armengol, sempre transparent. Amb la cara ho diu tot, no té “gens” de maldat i s’assembla molt a la mare, la Mònica, perquè sempre està amunt i avall. “Ens apuntem a tot. A un bombardeig”, explica abans del partit del pròxim dia 13 contra el SESE, “un equip jove i intens. Serà un partit difícil i de molt de ritme”.
Formada al CN Tàrrega, va jugar el seu últim any de cadet al Solsona-Torelló. Després vindria l’experiència que li va canviar la vida: el projecte del Segle XXI, on va coincidir amb les internacionals Queralt Casas, Laura Gil o Andrea Vilaró. “Va ser una època molt intensa de treball i d’aprenentatge, i amb el bàsquet com a eix central. Passar de tres entrenaments per setmana a dos per dia va ser un canvi abismal…”, recorda. El que li va costar més, però, va aixecar-se “tan d’hora”. “Soc molt dormilega…”, tanca, divertida, Armengol.
