Un dels defectes de la política a l’ús, potser el que més l’allunya de la ciutadania, és la manca de claredat, de sinceritat o de valentia, segons els casos. No és un problema exclusivament català. Podríem dir que al món no abunden precisament els Winston Churchill, líders capaços de dir al poble que són temps de “sang, suor i llàgrimes” quan venen mal dades. Passa aquí i passa arreu.
A Catalunya tindrem eleccions al Parlament –si la pandèmia ho permet– el 14 de febrer. Òbviament seran uns comicis diferents que les dues cites electorals anteriors. Les eleccions de 2015 van tenir el seu origen en el primer assaig general de referèndum. Aquella consulta del 9 de novembre de 2014 que, malgrat el rebuig de l’Estat, va ser la primera demostració cívica de l’àmplia base ciutadana que vol decidir el futur de Catalunya. Allò va servir per constatar un ampli suport a la idea de la independència. El que va passar després entre les diferents forces polítiques explica, en bona part, el punt al qual s’ha arribat en les relacions entre partits independentistes que tenen visions discrepants o directament enfrontades.
Des de l’endemà mateix del 9 de novembre Artur Mas i la cúpula convergent d’aquell moment van pressionar Esquerra Republicana per concórrer en coalició a unes eleccions al Parlament. Paradoxalment, abans del 9-N, Mas havia desestimat els oferiments de Junqueres per entrar al Govern i per corresponsabilitzar-se de la gestió i organització de la consulta. Finalment la consulta es va fer i, malgrat el seu caràcter simbòlic, conegut i assumit per la ciutadania, va representar un evident èxit del sobiranisme. Un èxit que no havien previst ni el govern de Mariano Rajoy ni el PSOE a Espanya, però que potser sí que es veia venir el PSC aquí.
Artur Mas no va convocar eleccions immediatament, com hauria pogut fer en un moment d’eufòria sobiranista. Va optar per dilatar la situació gairebé un any, fins a aconseguir un objectiu evident: desdibuixar el perfil ideològic d’ERC, diferent del liberalisme de Convergència, i, de pas, amagar la marca del seu partit, unes sigles ja irremissiblement tacades per la fosca fortuna de la família Pujol, per les derivades del cas Palau i les investigacions judicials sobre el 3%. Aquest és el context en el qual va néixer Junts pel Sí.
La coalició, amb Raül Romeva com a cap de cartell però amb Artur Mas com l’home destinat a presidir el Govern, va guanyar les eleccions del 27 de setembre de 2015, però ho va fer amb un resultat menys contundent del que tothom preveia. Després d’allò van venir la no elecció de Mas com a president pel rebuig de la CUP, el seu “pas al costat” i el llançament de Mas “a la paperera de la història”. Va començar la cohabitació –no gens fàcil des del primer moment– entre la família postconvergent i Esquerra. La solució Puigdemont –in extremis– i l’objectiu del “referèndum o referèndum” van donar oxigen a un matrimoni polític forçat per les circumstàncies i per l’evident existència d’una base independentista àmplia.
La violència policial desplegada per l’Estat l’1 d’octubre de 2017, la repressió política i judicial exercida des de llavors, la suspensió de l’autogovern, la presó i l’exili són el preàmbul de la situació de divorci actual. S’ha confirmat allò que ja va quedar bastant clar durant el període 2016-2017: que no es repetirà un cartell conjunt entre Esquerra Republicana i la formació sorgida de l’antiga CDC.
La convulsió dels darrers anys no ha estat una exclusiva del món independentista. El PSC, per tensions internes i/o per pressions del PSOE, es va veure forçat a esborrar aquella consigna de la “consulta legal i acordada” que defensava Pere Navarro quan era el primer secretari dels socialistes catalans. El PSC va enterrar aquella proposta i va patir una important davallada social i electoral, amb una doble fuita: cap al lerrouxisme de Ciutadans i cap a l’independentisme d’Esquerra. A mesura que passa el temps des del terratrèmol de 2017, les plaques tectòniques es ressituen. La bombolla Ciutadans es desinfla i els socialistes catalans estan en situació de recuperar part de la musculatura perduda.
Fins i tot si poguéssim oblidar per un moment que patim una pandèmia, resultaria evident que les pròximes eleccions catalanes no seran com les altres. Les conseqüències econòmiques i socials derivades de la crisi sanitària duraran anys, més enllà de la neutralització del coronavirus. Ja no som a l’any 2017.
Alguns dels discursos que sentirem les pròximes setmanes insistiran en la fórmula d’un “govern nítidament independentista” i es repetirà el mantra “condemnats a entendre’s”. Però si algú s’atreveix a fer de Winston Churchil i a dir les coses pel seu nom, ens farà saber que la prioritat absoluta de la pròxima legislatura serà la gestió i la resposta social de la Generalitat a tots els efectes negatius de la pandèmia. Que el més important serà concretar el model de serveis públics i de suport a la ciutadania i treballar per aconseguir els recursos que el país necessita.
Qualsevol objectiu polític democràticament legítim –un referèndum que el món reconegui i el projecte d’un estat independent dins de la Unió Europea– passa, abans que res, per gestionar eficientment aquesta crisi, utilitzant totes les eines a l’abast ara. Les eleccions diran si la ciutadania veu factible un govern liderat des de l’independentisme però “nítidament social”, de base més àmplia i transversal, potser amb més de dos socis, amb un programa a l’altura de les circumstàncies. No necessàriament s’hauria de repetir la fórmula que, evidentment, no ha funcionat en els darrers temps.
