Tothom en parla. A tots els grups de pares i mares d’escoles i d’instituts, a la feina, al carrer… A tot arreu. La televisió pública del nostre país, amb uns serveis informatius a anys llum de qualsevol televisió estatal, ha exercit un cop més el seu paper com a gran agitadora de la consciència col·lectiva. Laura Rosel i el seu equip han posat sobre la taula, amb una gran mostra de professionalitat i sensibilitat, un debat que ben segur era latent, però que li calia aquesta empenta definitiva. La sèrie documental Generació porno ha evidenciat la necessitat d’introduir l’educació sexual i afectiva tant en l’àmbit escolar com al si de les famílies, així com de regular l’accés al porno als menors d’edat.
Com a representants públics no podem mirar cap a una altra banda. La societat ens interpel·la i ens demana que actuem, davant la impotència que provoca una situació en què pares i mares, representats a la perfecció al documental, es troben impotents i sense eines a l’abast per poder acompanyar els seus fills i filles pel que fa a l’educació sexual i afectiva. Cal ser valents i afrontar el tema, i fer costat a famílies, escoles i instituts. No podem deixar que el porno sigui la porta d’entrada a l’educació sexual, generant un model de relacions que planteja una ficció en la qual les dones són vexades i sotmeses i als homes se’ls atribueix un rol de dominació, normalitzant la violència i l’abús.
En els darrers anys, la societat està impulsant canvis que es tradueixen a les institucions. La nova Generalitat republicana va introduir en aquest mandat, per primer cop a Catalunya, el Departament d’Igualtat i Feminismes. Hem generat les estructures i hem iniciat el camí. Ara és l’hora de desenvolupar polítiques desacomplexadament feministes i a favor dels drets i de les llibertats de tothom, abordant temes tan delicats i urgents com els que planteja la sèrie documental que acabem de veure.
No podem prioritzar els interessos de les grans empreses tecnològiques per damunt de la salut dels nostres fills i filles
Paral·lelament, cal que els representants públics ens posem les piles per legislar sobre aquest tipus de continguts. No pot ser que no hi hagi cap control d’accés a les pàgines de pornografia. En un món que avança cada cop més en elements de seguretat digital, és una contradicció flagrant que els nens i les nenes puguin accedir tan fàcilment a un tipus de continguts per als quals encara no estan preparats mentalment. No podem prioritzar els interessos de les grans empreses tecnològiques per damunt de la salut dels nostres fills i filles.
Segons tots els estudis, la mitjana en què es comença a veure porno són els vuit anys. Només aquesta dada ja ens hauria de fer reflexionar sobre el món que els estem deixant. Un món articulat a través del patriarcat, molt present també en l’àmbit de les relacions sexuals i afectives. És el nostre deure i la nostra responsabilitat fer caure aquest model social i poder construir-ne un altre molt més saludable, igualitari i just.
I no voldria acabar aquest article sense posar en relleu la importància que, ja ben entrat el segle XXI i en plena època de les plataformes audiovisuals, continua tenint la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per al nostre país. És un orgull i una estructura d’Estat a preservar, perquè sovint ens posa davant del mirall, perquè ens sacseja, perquè remou consciències i perquè ho fa des de la professionalitat i el rigor, fugint del sensacionalisme imperant a bona part dels mitjans de comunicació actuals. I ho fa amb la voluntat i el compromís de servei públic, i de construcció d’un país i d’un món millors. Gràcies, Televisió de Catalunya, gràcies, Laura Rosel i equip, i gràcies a totes les persones que han participat en el documental. Missatge rebut. La pilota és a la nostra teulada. Toca posar-s’hi.
Oriol López, vicesecretari general de Coordinació Interna d’Esquerra Republicana
