La tragèdia de València del 22 de febrer passat ens porta a la memòria les imatges recents de l’incendi de la Torre Grenfell, a Londres, l’any 2017.
És sorprenent l’enorme similitud entre tots dos, tant per la rapidesa amb què es va expandir el foc com pels materials que recobrien la façana, gairebé idèntics, així com per l’origen de tots dos, que pel que sembla va ser un curtcircuit en un frigorífic en el cas de Londres i, encara que en un inici es va pensar que al de València podia haver estat en un tendal exterior, sembla que també va ser en una nevera. Macabra coincidència.
Com de costum, les presses per informar i les ganes de convertir-ho tot en un espectacle van donar com a resultat algunes escenes que ens podien haver estalviat. Moguts per la notícia de tenir un altre colós en flames, consagrats caps d’informatius d’algunes cadenes es van traslladar personalment al lloc dels fets per descriure amb luxe de detalls l’olor de cremat de l’edifici.
Mentrestant, donaven per conclòs que el responsable de la ràpida propagació del foc era el poliuretà, l’aïllament tèrmic a la cambra exterior de l’edifici, quan finalment es va descobrir que en realitat no era així, ja que es tractava de llana de roca, que és incombustible, tal com ja es veia a les imatges en directe.
Però de tota aquesta precipitació, el que probablement va cridar més l’atenció va ser la rapidesa amb la qual es va estendre la conclusió que els promotors s’havien estalviat costos en la construcció, cosa que induïa a pensar que aquest va ser el veritable origen de l’incendi: la cobdícia dels promotors. En to de denúncia, en algunes cadenes de televisió es van arribar a emetre els vídeos de la promoció de la venda dels habitatges, on s’assegurava que es farien servir materials d’alta qualitat, insinuant que finalment no va ser així.
Aquesta és una acusació recurrent: els constructors, o els promotors, s’estalvien diners als materials fins al punt de posar en perill la pròpia edificació. Una escena que apareix precisament a la pel·lícula El colós en flames, del 1974, de John Guillermin, on un enutjat Paul Newman, en el paper d’arquitecte de la torre, veient la irremeiable progressió de l’incendi esclata en retrets i crits contra el promotor de les obres, acusant-lo d’haver reduït costos a base d’estalviar qualitat a la instal·lació elèctrica i al sistema d’extinció d’incendis.
És una acusació recurrent: els constructors, o els promotors, s’estalvien diners als materials
Escena de la pel·lícula El colós en flames, del 1974, del director John Guillermin.
Avui sabem que el bloc del barri del Campanar de València va cremar per una confluència de factors que poc van tenir a veure amb l’abaratiment de costos. La façana era una solució cara en comparació amb altres de convencionals, potser amb la voluntat de donar-li un aire sofisticat, més propi d’unes oficines o d’un complex turístic. Però no va ser fins a l’incendi de Londres del 2017 que es va descobrir que l’emparedat d’alumini i plàstic que recobria l’exterior, ajudat per la cambra d’aire de l’edifici sense interrupcions, propaga el foc amb rapidesa. Es va descobrir, a més, que, al contrari del que passa en un incendi normal, en aquest cas s’estén en dues direccions, cap amunt, però també cap avall, perquè el material es fon en gotes inflamables que propaguen el foc a les plantes inferiors i dificulten l’accés dels Bombers.
Avui és una solució prohibida, però quan es va construir l’edifici de València no es tenia aquesta certesa. De fet, el jutjat que porta l’assumpte per investigar possibles negligències ha sobresegut el cas recentment perquè no hi ha trobat indicis de delicte.
D’altra banda, hem sabut que el bloc tenia una instal·lació d’extinció d’incendis adequada, amb una columna seca, una canonada vertical buida on els Bombers connecten l’aigua per alimentar tots els replans i facilitar-ne l’apagada. Per desgràcia, ni tan sols aquestes mesures de seguretat van funcionar als habitatges de València, atesa la rapidesa de l’avenç de les flames, avivades pel fort vent aquell dia fatídic.
L’experiència de Londres va canviar la normativa a gairebé tots els països i aquí es va modificar el 2019, però això no impedeix que encara hi hagi alguns edificis construïts així.
La història ens demostra que, de tant en tant, els incendis tenen lloc. Alguns, en el passat, van arrasar ciutats senceres: Chicago, Tòquio, Londres o París. Qui podia imaginar-se que una catedral com Notre Dame, majoritàriament construïda en pedra, cremaria d’aquella manera fa només cinc anys? Alguns escenaris s’intenten preveure i la tecnologia ens ajuda a simular la realitat amb assajos de foc i proves de resistència. Tot i això, no totes les circumstàncies d’un incendi real són reproduïbles en una prova i de vegades es regula després d’un accident com el de València. La veritat és que la d’incendis és la normativa més estricta de les que hi ha a la construcció, i no és lògic pensar que sigui una cosa que professionals responsables se saltin a la torera.
Als tècnics ens toca pensar més enllà de les regulacions, intentant imaginar errors de la pròpia llei per avançar-nos i evitar desgràcies com aquesta.
I als mitjans de comunicació els correspon informar de manera responsable en unes circumstàncies tan delicades, amb pèrdues de vides humanes, evitant un espectacle digne d’una pel·lícula de Hollywood.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
