Sempre es diu que Catalunya és una terra d’acollida on hi ha passat gent d’arreu del món, s’ha barrejat, ha tingut igualtat d’oportunitats i això ens ha fet més grans com a país, com a societat. I sóc un ferm defensor d’aquesta afirmació tot i que sempre es podria haver fet millor, evidentment.

En els darrers quinze anys han arribat a casa nostra vora un milió i mig de persones d’arreu del món, és una onada nova, recent, i tot just en alguns indrets comença ja a forjar-​se la segona generació. Si fins ara hem fet acollida, ara cal treballar i molt l’arrelament, la cohesió social. I la situació de crisi econòmica no ho facilita… I és evident que per fer això cal tocar moltes tecles i fer polítiques des de molts àmbits diversos; infraestructures, ensenyament, ocupació, cultura…

Però també tinc molt clar que un àmbit concret que hem de treballar és el dels mitjans de comunicació i l’àmbit audiovisual. La visualització en grau de normalitat de totes aquestes persones. És important, és essencial perquè els autòctons els veiem com un més del nostre entorn i no com una anècdota i els qui han vingut es creguin que són una peça més d’aquest país amb les mateixes oportunitats.

És per això que veient una nova sèrie de TV3 –deixeu-​me dir que fantàstica– on surten moltes escenes d’institut fa goig veure la pluralitat que hi ha a les aules. A la sèrie Merli s’hi representa molt bé visualment la realitat de les aules, no podria ser d’una altra manera, ja que tota una aula a Barcelona ciutat plena d’adolescents “blancs” no tindria credibilitat.

Però deixeu-​me posar el punt crític també dient que queda tot en una imatge, ja que els que podríem visualitzar com a nous catalans, fills de la immigració, queden només en això, en una imatge sense cap paper ni diàleg important. És una llàstima tornar a badar en això, una nova oportunitat perduda i és que a les sèries de TV3 encara no hem trobat una persona immigrada que interpreti un paper que no sigui d’immigrant acabat d’arribar. I no és una crítica amb ganes de fer sang, només que crec que hauríem de començar a fixar-​nos en aquests detalls. I ho dic amb aquest ànim constructiu.

És precisament per això que ahir que vaig veure el tràiler de la nova pel·lícula de Bigas Luna i Carles Porta em vaig posar molt content. No només perquè el llibre de Manuel de Pedrolo és un dels meus preferits. També perquè el protagonista és barreja de sang catalana i senegalesa, l’Ibrahim Mane, i sembla que interpreta un gran paper i això és un avanç en el nostre subconscient cap a la normalitat.

No cal parlar ni de quotes ni de discriminacions positives, que tan malament sona en aquest i d’altres àmbits socials, però sí que val la pena que ens hi fixem. Potser després de veure aquesta pel·lícula, molts quan ens creuem a un morenet de pell pel carrer ja no el veurem tant com un forà i el veurem més com un veí. Tot requereix temps i esforç, però de mica en mica som-​hi tots!