La Vergonya és una pel·lícula d’Ingmar Bergman que retrata la vida de persones a la deriva que han deixat el lloc on viuen perquè allà se’ls han tancat totes les portes. Homes i dones que potser buscaran l’infern en una altra part. Les pràctiques més exterminadores es passegen pel nostre mar, impotent davant la suor abatuda. Viatges de vida i de mort on, com deia Dickens, no hi ha cap cel per guanyar perquè no està fet per a ells. Warren Buffet, una de les persones més poderoses del món, confessava fa temps que la classe social més rica estava guanyant de nou la contesa de la globalització.

Les migracions al llarg de la història posen de manifest que existeix un paral·lelisme comprovat entre les experiències viscudes en els segles passats i les que viuen els protagonistes actuals. Les sensacions, les percepcions i els sentiments són missatges que el gran cineasta va prendre des del lloc d’origen per acompanyar-los al lloc de recepció. És aquesta imatge que passa per concebre la terra com un lloc de càstig i deportació, per intuir un paratge de promeses ple d’esperances.

La veritat és que ens refem contínuament tot i la pobra gent que, com a les guerres, no retorna i es queda pels camins. No hi ha cultura que no sigui precedida de la barbàrie, deia Walter Benjamin. De la mateixa manera que les llengües, que han estat perverses quan han servit als imperis i s’han imposat per la força. Reconèixer-ho és humanitzar les que han estat violentament silenciades. Conscienciar sobre els silencis provocats és educar en l’essència, i això se sap a la sala de màquines de les estratègies -ni tan sols ideologies-, i és aquí on les idees es mobilitzen per dir i fer una cosa o el seu contrari.

El món dels colors no és fàcil d’apreciar. Es tracta d’una mirada de llarg horitzó, de profunda contemplació que espera allò nou. Obrir els ulls a allò que ha d’arribar, al que ens envolta, la manera d’entendre un món, tan difícil d’entendre, que es converteix en intentar explicar la pròpia història de la humanitat. És aquí on el concepte de límit fa que El Paradís es transformi en una nostàlgia tossuda al servei de diferents interessos polítics i mercantils.

És cert que els relats de paraules amables i tendres poden amagar manipulació, perquè en el món globalitzat la informació ens permet compartir fàcilment imatges, idees i realitats alienes. Però la responsabilitat social rau en traçar ponts de coneixement a un costat i l’altre del nostre Mediterrani, situant-lo en un ens conformador de realitats més enllà de conjectures blasfemes.