El passat dia 5 de juliol del 2014 va morir, després d’una llarga i dolorosa malaltia, la germana clarissa i vicaria del monestir de Pedralbes sor Pierrette Prat Galindo, que durant diversos mandats (1972-1975, 1988-1997 i 2004-2007) va ser la seva abadessa. També havia estat presidenta de la Federació de Germanes Pobres de Santa Clara de Catalunya, Castelló i Menorca entre 1975-1987.
Havia nascut el 28 de febrer del 1927 a Talteüll, a la Catalunya del Nord, i va ingressar a l’orde de Santa Clara el 1957. Era una persona d’una senzillesa extraordinària, amb una humanitat desbordant. La seva sola presència transmetia pau i amor. S’interessava per tothom, sabia escoltar les persones, i al mateix temps parlava de Jesús amb un entusiasme contagiós. Clarissa completament lliurada en cos i ànima a la vida contemplativa, profundament enamorada de Jesús, però sense cap afectació ni beateria. Era molt expressiva en els seus gestos, especialment els ulls; el seu català correctíssim era dolç i harmoniós, però tamisat pel seu francès d’origen.
Abans d’arribar a la majoria d’edat va intentar fugar-se de casa dels pares per a fer-se monja, però sense èxit. Tot i que es va educar en una escola laica i els seus pares no eren creients, va sentir una atracció especial per les coses de Déu i l’Església. Fidelíssima seguidora de Francesc i Clara d’Assís, especialment en el tema de la pobresa, va viure cinc anys en un convent gairebé derruït i mai no es va sentir desplaçada.
Va ser una entusiasta del Concili Vaticà II i convençuda que l’Església s’havia d’adaptar amb fermesa als nous temps, amb un més gran protagonisme de la dona. Li agradava estar informada del que passava al món, i parlava amb lucidesa tant de les coses humanes com divines.
Era conscient de la desaparició progressiva i manca de vocacions religioses de clausura, i que no s’estava produint el relleu generacional. Malgrat això, el seu desig era que anessin “moltes joves per continuar aquesta bella història d’amor a Déu”.
Es va oposar frontalment a la pretensió de Carmen Cervera d’instal·lar la seva col·lecció particular de pintura a l’antic Refectori del monestir, perquè no volia una nova destrucció, tal com es va fer amb l’antic Dormitori per a portar la Col·lecció Thyssen. Amb els darrers alcaldes de Barcelona i quan considerava que no defensaven el monestir o no feien prou per la seva conservació, els hi feia saber públicament sense complexos.
Ha estat una de les clarisses i abadesses més notables en la història del monestir de Pedralbes i que deixarà una forta empremta per la seva autenticitat. La seva vida va aportar llum i amor a tots i a totes qui la van conèixer i tractar.
