Catalunya, per tal d’esdevenir diferent un altre cop, és un país sense partits ni electors de dretes! Busco i regiro diaris, programes electorals i declaracions solemnes dels nostres representants polítics, dels nostres pensadors i líders intel·lectuals –ehem– i òstia tu! Tothom es defineix d’esquerres, o de centre-esquerra, o cristiano-social, o qualsevol cosa menys de dretes.
No hi ha ni un, ni una, que agafi un micro i digui: “Senyors, senyores, heus me aquí per tal de dir-vos que servidor, o servidora, sóc de dretes, sóc normal, sóc demòcrata, però estic convençut que els gossos no es lliguen amb llonganisses, que l’autoritat cal respectar-la, i que no es pot tenir dret a tot per voluntat divina, de naixença o perquè ho digui un grapat de peluts publicats a finals del XIX”. Que hi ha algú que ho digui això? No. Que hi ha algú que ho pensi això? Doncs pel broc gros ha d’haver-hi un bon grapat de catalans que pensin així. I es pensen que són d’esquerres.
Ser de dretes, a Catalunya, s’identifica amb els guanyadors de la guerra del gallec. Del vociflauta del Ferrol. Del Francu! Collons! Que se us ha d’explicar tot! Segons aquesta visió mitològica de llibreria de vell, emparada pel franquisme sociològic que ens arriba via La Razón, Telesinco, la FAES, i el plasma d’en Rajoy, ser de dretes vol dir ser un antiavortista convençut, un negar el fet que Franco fos un grandiós fill de sa mare, anar a missa, vestir de corbata fins i tot quan no cal i substituir-la per un polo, bermudes i Sebagos a mesura que ens atansem a la Cerdanya. Viure a Pedralbes i acomiadar gent per caprici, tenir la minyona il·legal lligada a la planxa i posar Borja i Almudena a les criatures. Clixés comparables a l’esquerranós pelut i poc dutxat, amb sabates de dits, i samarreta de color de gos com fuig.
A la meva edat he tingut la sort de conèixer gent normal de dretes que havien derrotat el nazisme. Al camp de batalla, ep! No fotent-se una copa de Delapierre el 20-N del 75, i sense fer soroll fos pas cas que ens sentíssim els veïns. És clar que aquests amics del meu pare eren jueus o britànics, però el fet de derrotar a hòsties la dreta més absoluta que ha conegut el segle XX els donava butlla per a ser de dretes, bones persones, tenir cura dels desafavorits, i més a més haver estat uns herois a la seva joventut. Mireu, no sé com dir-vos-ho, prefereixo ser com ells que fer el ploramiques clamant per la justícia social des del Golf Cabrio.
Ser de dretes o esquerres, si és que encara hi ha el debat –que per molt que ara parlem de dalt i a baix jo diria que sí que existeix la discussió– no té tant a veure amb com ens agradaria que fos el món, sinó amb les lliçons que hem pogut extraure del que hem vist, llegit i patit en aquesta vall de llàgrimes de l’existència. És rellevant saber si quan veieu un policia perseguint un lladre aneu amb un o amb l’altre, amb independència si el perseguit és un immigrant o el tresorer d’un partit polític. Si Kant o Hegel. Si Smith o Keynes. Si Stuart Mill o Marx. Si Ford o Eisenstein.
Es pot ser de dretes i voler la prosperitat per a tothom. Es pot ser de dretes i ateu. Es pot ser de dretes i defensar l’avortament lliure. Es pot ser de dretes i voler la igualtat de sexes, d’oportunitats escolars i la recerca de l’equitat personal i social. Ser de dretes no vol dir ser mala persona, que d’això n’hi ha arreu de l’espectre polític. Ser de dretes és pensar diferent del que ens han dit que és ser d’esquerres. Sí, això és allò que us passa a molts i que no acabeu de saber què carai us passa: Benvinguts al club de la dreta civilitzada, m’hi trobareu escombrant, que hi acabo de fer cap, i resulta que les enormes instal·lacions són buides per manca d’autoestima i per l’insuportable pes de la història d’aquest país.
