Sembla que es reobre el debat sobre la connexió dels tramvies per la Diagonal.
Sembla que hi ha gent a qui no acaba d’agradar aquesta idea.
Sembla que és la mateixa gent a qui, en el fons, no només no els agrada la connexió dels tramvies per la Diagonal, sinó que no els agraden gaire els tramvies i, fins i tot, si m’apureu una mica, no els agrada gens el transport públic, entre d’altres coses perquè no l’acostumen a utilitzar.
Sembla que als homes amb corbata i a les dones perfumades que van al Liceu, tal com citava l’Anna Gabriel al seu discurs-fetitxe per als mitjans espanyols, no els fa gens ni mica de gràcia que la púrria de la banda baixa de la Diagonal puguem arribar en un tres i no res als seus paradisos residencials i ens puguem passejar pels seus parcs i jardins ben cuidats on passegen els seus gossos que, aquests sí, fan els seus quatre àpats diaris, a diferència de molts infants dels barris de l’altre extrem de la Diagonal.
Sembla que als Jordis Pujols i a les Martes Ferrusoles no els produeix gaire alegria que la púrria de les lleres del Besòs els embruti les noves rajoles de la nova Diagonal amb les soles humils i miserables de les seves sabates. De fet, l’encàrrec que tenia l’exalcalde Trias era arreglar només el “seu” tram de Diagonal.
Sembla que és perillós que tota aquella gentussa de la banda nord de la ciutat, de “la ciutat oblidada” com diuen a la FAVB, algun dia puguin patir un atac de ràbia i agafin els tramvies Diagonal amunt i desembarquin a la zona alta de la ciutat i rebentin a cops de mall els aparadors dels concessionaris de cotxes de luxe i de les boutiques amb noms amb reminiscències franceses.
Sembla que els del 99% tenim dret a somiar però no tenim dret a aconseguir els nostres somnis, entre d’altres coses perquè potser són els malsons dels de l’1%.
Sembla que el debat sobre la connexió dels tramvies per la Diagonal va molt més enllà d’un simple debat sobre mobilitat.
