A la celebració de Sant Jordi, amb les Rambles plenes de gent i amb tothom consumint amor i lectura, donava tal sensació de joia i de despreocupació que qualsevol hauria dit que havien desaparegut la crisi i la pobresa. De fet, algun comentarista radiofònic ho va arribar a insinuar comparant un dia de primavera tan assolellat amb la primavera econòmica que segons ell es palpava. La veritat és que per molt que palpin en són desenes de milers les catalanes i els catalans que no hi troben gaire res a les butxaques.
Sis anys portem ja patint la crisi. Fins llavors ens robaven però no es notava tant, però ara no solament és el dèficit fiscal català en general, no només és la manca de futur de la generació de més de quaranta anys, no només són els desnonaments i els suïcidis… ara s’hi ajunta l’escarni de veure com els bancs anuncien beneficis impressionants. Però quan exigim prestacions socials que serveixin de coixí per a tant de patiment, amb quantitats insignificants comparades amb els ajuts que s’han donat als bancs, ens ho neguen, i per postres l’oligarquia financera intenta fer-nos creure que els diners que les seves entitats han rebut també han tingut una dimensió social, argumentant que sense els rescats bancaris l’atur seria molt més alt.
Coincidint amb la joia primaveral i patriòtica de Sant Jordi s’anunciava que la Generalitat tirava endavant l’exigència de fer efectiu l’impost sobre dipòsits bancaris amb efectes retroactius des de gener 2013. Recordareu que el ministre Montoro va intentar torpedinar la capacitat recaptatòria d’aquest impost català impulsant-ne un d’espanyol, i ja veurem com acaba… Permeteu-me que torni a pintar de gris el paisatge després d’aquesta notícia, perquè tot plegat és una misèria que segurament rondarà uns tipus del 0,03%. La realitat és que ni a casa nostra ni a cal veí ningú ha tingut, ni té ni tindrà –almenys entre els governants actuals– pebrots per posar límits a les elits cleptofinanceres.
A Barcelona una colla d’editors s’havien reunit amb la vicepresidenta del govern espanyol –segurament per agrair la impressionant difusió que fa Espanya de la literatura catalana–, i de Girona ens arribava la notícia que dels gairebé 600 pisos buits d’aquella ciutat que són propietat dels bancs, aquests només n’havien cedit 36 a l’ajuntament per a lloguer social –i d’aquests només 4 en condicions d’habitabilitat–. Aquest és el veritable rostre d’una bona part dels poders econòmics a casa nostra: patriotisme distret i insensibilitat social que voreja la immoralitat.
La setmana passada pensava en la repressió espanyola produïda durant la Diada de Sant Jordi. Potser la Diada assolellada del 23 d’abril pot fer oblidar que Barcelona ha estat històricament una ciutat revolucionària, especialment quan ens han espremut socialment més d’allò que pot ser suportable. La proximitat de dates tan assenyalades com la de llibre i la rosa i la del Primer de Maig han unit sovint cultura i reivindicació laboral. No hi ha proximitat més estreta que l’encarnació, en els mateixos cleptòmans, de l’opressió econòmica i nacional que patim contínuament els catalans.
per Manel Fantassin
