Després de les diferents anàlisis que he publicat sobre els efectes i lliçons de la crisi de la Covid-19, penso que el resum es pot fer cabre en una sola frase: cal posar-ho tot al servei de la vida de tothom. Política al servei de la vida. Economia al servei de la vida. Seguretat al servei de la vida… I anar seguint, posant èmfasi sobretot en aquest tothom inclusiu que no vol deixar ningú enrere i en aquesta vida que inclou sostenir-la amb dignitat, tenir-ne cura i proveir-la de tots els drets. Fa unes setmanes, amb alcaldes i regidores i regidors d’altres ciutats vam publicar conjuntament l’article Municipalisme per recuperar la vida a Nació Digital amb propostes molt concretes per a la immediatesa, el curt i el mitjà termini de la gestió de la crisi de la Covid-19. Des de l’experiència de la política de proximitat i reivindicant-la en contraposició a la recentralització estatal, perquè cal trepitjar carrer i conèixer cada circumstància per prendre les millors decisions. I des de l’experiència de la política transformadora i compromesa al servei del bé comú en contraposició a la que està al servei de les elits.

Tocaria que els governants municipals de tots els colors polítics fessin pinya al voltant d’aquestes reivindicacions en comptes d’entrar en picabaralles partidistes. Són 5 eixos des d’on vertebrar el municipalisme com a resposta efectiva i eficaç. L’article al qual faig referència, subscrit per Decidim Ripollet, Assemblea ciutadana de Sentmenat i Capgirem Vilafranca, organitzacions al capdavant del govern municipal, i Guanyem Badalona, Guanyem Girona, Crida per Sabadell i Compromís per Cerdanyola, que aportem des de l’oposició, es pot resumir en els següents punts:

1. Les persones al centre. Aquesta mena d’eslògan que ha anat guanyant terreny a partir del feminisme i l’anomenada nova política ha de ser un punt de partida i d’arribada essencial. Hauria d’impregnar les polítiques a tots els nivells, però és en l’àmbit municipal on es noten més els seus efectes. Posar la vida al centre significa donar prioritat al pa, sostre i treball, la renda, l’habitatge, l’accés a l’educació, la cultura i les polítiques d’ocupació, incloent-hi les cures. Els ajuntaments han de tenir més recursos i més competències per poder actuar perquè la necessitat ara creix, s’eixampla, es fa més que evident i les mesures que han de venir de l’estat són lentes i excloents. Cal que els ajuntaments tinguem marge d’actuació econòmica i més competències en matèria d’habitatge i de polítiques d’ocupació. Per plantejar fins i tot, si cal, una renda municipal d’urgència.

La lliçó que ens deixa la crisi de la Covid-19 és que cal posar-ho tot al servei de la vida

2. Blindatge i ampliació dels serveis públics. Hem comprovat més que mai que allò que és essencial per a la vida no ha de dependre del mercat ni de l’especulació del capital. Els ajuntaments han de poder blindar aquells serveis que gestionen, així com recuperar la gestió pública i comunitària dels que durant la crisi han estat definits com a essencials. Els ajuntaments han de poder evitar que les patronals de les empreses que presten serveis busquin la fórmula per acomiadar treballadors i mantenir beneficis per seguir lucrant-se a costa d’allò que és vital per a totes i tots. I això hauria de ser possible als ajuntaments però també a la Generalitat, experta en externalitzacions i retallades des de l’època de Mas, i al conjunt de l’Estat.

3. Ecologisme, feminisme i drets socials. Hem estat víctimes de la dicotomia entre capital i vida, i en el mentrestant la seguretat ha estat imposada a partir de la cultura patriarcal i militarista, trava a un futur digne, just i per a totes, base de la seguretat humana. Els ajuntaments han de ser pol del nou paradigma del decreixement que situa la recuperació de l’activitat a partir del cooperativisme, el petit comerç, la petita i mitjana empresa generadora de qualitat laboral, la producció km0, els nous reptes derivats de l’emergència climàtica, les cures, així com la dimensió de gènere en totes les polítiques. Cal dotar aquests eixos estratègics i impulsar l’economia social, local i solidària.

4. Capacitat política dels municipis. Per poder desenvolupar tot això, cal reclamar a l’Estat autonomia i capacitat real de gestió als municipis. Derogació de lleis restrictives. Gestió dels superàvits per a polítiques municipals. Una reclamació, la de la capacitat de gestió i compromís amb els ajuntaments, que també cal fer a la Generalitat respecte a l’aplicació de tot el que he exposat fins ara en les seves polítiques del dia a dia.

5. Coordinació republicana per superar un règim caduc. Cal coordinar-se i enfortir-se per col·laborar en la superació del règim actual, règim que ha estat incapaç de donar una resposta eficient a la present crisi. Hi ha una oportunitat i una amenaça en el moment de canvi que s’obre.