Parlem-ne. Hi ha un debat atemporal que de tant en tant treu el cap als mitjans de comunicació, però sense quedar-s’hi massa. Ve i se’n va. Mai acabem d’enllestir-lo. És un debat magnífic sobre els nostres polítics, la seva vàlua com a representants públics i la responsabilitat que el càrrec els atorga.

És un debat de preguntes. Es pot ser ministre d’Agricultura sense saber del tot qui és, per exemple, el president d’Unió de Pagesos? Es pot dur la cartera de la conselleria d’Ensenyament sense tenir cap mena d’experiència en l’àmbit educatiu o sense haver trepitjat mai una escola pública? És sensat gestionar la cultura d’un país sense saber defensar plenament la seva llengua o sense entendre les necessitats de la majoria del sector?

Si creiem que sí perquè ser ministre o conseller és només un encàrrec polític i no tècnic, llavors ens semblarà lògic que aquell mateix ministre de Foment acabi sent-ho més tard de Justícia, saltant d’un ministeri a l’altre amb una agilitat admirable. Perquè, total, és només un càrrec polític. Els tècnics que hi hagi a sota ja s’encarregaran de fer funcionar la maquinària de veritat. L’important és que el conseller o ministre de Salut de torn tingui una bona trajectòria professional, encara que aquesta trajectòria hagi passat per despatxos d’advocats, multinacionals del sector alimentari o vestuaris d’equips de primera divisió. Ja farem el fet.

Seguint aquesta teoria meravellosa, però, vostè mateix podria ser conseller d’Interior si acredita una experiència notable com a responsable del garden que dirigeix des de 1985, perquè si ha acumulat prou anys de coneixement col·locant les plantes a lloc, de ben segur que podrà col·locar també els manifestants a lloc el dia que li esvalotin el carrer. Té la saviesa adient per dirigir els Mossos, la seguretat, les grans operacions d’Estat i el que faci falta. Si hi ha res més concret, deixi-ho per la secretaria general. Vostè limiti’s a guiar les línies bàsiques del departament, que ho farà molt bé.

Volem això? Volem que ens governi gent preparadíssima, però preparadíssima per a altres àmbits que no són els que acaben gestionant? No seria millor que qui tingués la màxima responsabilitat en un departament fos algú que coneix el sector com ningú, per evitar així que als molts errors que cometrà, segur, s’hi sumin també els errors per desconeixement del gremi? No seria més eficient reduir aquest marge d’error amb algú que no sigui vist des de baix com un personatge aliè a la professió? No hi ha ningú més que pugui ser ministre de Treball amb més garanties? No hi ha ningú que pugui representar Benestar i Família havent viscut de primera mà què es cou en aquests conceptes tan fonamentals i delicats com són el benestar i les famílies?

No cal dir noms, les carteres que anomeno són aleatòries. Ens sortirien molts noms de governs anteriors, i molts dels governs actuals. Tant espanyols com catalans. En aquest sentit, som força iguals. Per desgràcia, els criteris per nomenar polítics d’alta volada continuen allunyant-se del sentit comú i acostant-se cada vegada més a raons personals o de confiança. I sembla que la tendència va per llarg.

Encara no hem entès que precisament el que transmet més confiança, el que realment pot fer respirar tranquil un president i una societat, no és aquella persona correcta i coneguda, sinó aquell polític que sap de què parla.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram