Això que diré ara no és nou. De fet, és més vell que anar a peu. Però, després de la setmana que hem passat, em ve de gust tornar-ho a recordar en aquesta tribuneta, perquè és una de les coses grosses d’aquest petit país nostre. No ens és exclusiva, té un caire força universal, però sí que és veritat que a Catalunya floreix amb especial alegria.

Seré breu: hi ha una falsa esquerra catalana que el dia que el feixisme t’afuselli t’estarà recitant els teus errors mentre caus desplomat a terra. Tots els errors. Un per un. Apuntats en una llarga llista, alguns subratllats. Bona part d’ells, certs. El teu cos començarà la greu davallada, com un sac, precipitant-se penosament, i ells estaran allà, ben a prop teu -encara que de sobte deixaràs de veure’ls i sentir-los-, amb el pergamí desplegat i els greuges sortint-los ordenadament de la boca. Com si a ells no els hagués afusellat anys enrere aquell mateix feixisme.

En allò et vas equivocar, en allò altre déu-n’hi-do també, allà vas provocar massa, el que vas fer aquell dia era innecessari, en això no tenies raó, aquí et vas passar, amb aquell tema vas anar massa lluny…

Ells aniran dient, seran precisos, no es deixaran res per apuntar, utilitzaran el to condescendent que hom necessita davant la mort més cruel, i mentrestant tu ja tindràs la bala mirant-te als ulls, a punt per esberlar-te els drets i les llibertats que et quedaven. Semblava que hi havia una certa sintonia entre tu i aquesta esquerra, i efectivament hi era, però potser al final vas excedir-te a l’hora de forçar la màquina sentimental. No calia. Que no ho veies, que no calia? Vas amenaçar massa la integritat territorial, vas esquinçar tot el que tants anys d’obediència havien teixit amb manya, i ara t’has de veure en aquest mur amb la mort als llavis i jo, amb neguit al cor, m’he de veure recordant-te tots els errors, per imprudent, per burro, per convergent, radical, les línies vermelles, la convivència, ni bons ni dolents, sisiset.

Ho sabem tots, també ells. Són nacionalisme espanyol disfressat de progressisme. Disfressat eficientment de progressisme en èpoques de calma i bonança. I solen alliberar-se de disfresses absurdes quan arriba el moment de la veritat, quan hi ha un caixa o faixa que posa en dubte la seva pertinença al col·lectiu patri. En definitiva, quan el que està en perill és Espanya. Perfectament legítim, completament comprensible, terriblement fraudulent.

Fa tota la impressió que l’Estat i tot el seu seguici estan disposats a arribar on calgui en aquesta nova riuada repressiva, cada dia que passa ho anem veient una mica més. I fa també tota la impressió que haurem de combatre aquesta riuada en solitud, amb el suport de ben poca gent aliena a l’independentisme. De fet, avui ja podem intuir amb garanties que la companyia només tornarà quan quedem palplantats davant del mur. Llavors sí, llavors tornaran a ser allà. No se separaran de nosaltres. Puntuals. Convençuts. Perfectament reconeixibles, amb el pergamí a la mà i la condescendència a la boca.