L’auge de l’extrema dreta a nivell mundial ja no és cap notícia. Els darrers anys hem viscut els governs de Donald Trump als Estats Units i de Jair Bolsonaro al Brasil, com a màxims exponents, entre molts d’altres. I fa només unes setmanes hem vist com un personatge com Javier Milei, amb una serra elèctrica a les mans i amb la promesa de desballestar completament qualsevol estructura dels serveis públics, ha accedit a la presidència de l’Argentina. Però aquests nous models autoritaris de caire feixista, lluny del que acostumem a imaginar, no són patrimoni d’altres continents. Al contrari, els tenim ben a prop. A Europa, països com Hongria, Polònia, Itàlia o Finlàndia han experimentat els darrers anys el que suposa un govern d’extrema dreta. Pel que fa a l’estat espanyol, ja hi ha diversos territoris i grans ciutats governats per Vox de la mà d’un PP que, com tothom sap, és hereu directe del franquisme: només cal fer una breu repassada a la llista dels seus fundadors.
Malauradament, Catalunya no és cap excepció pel que fa a aquest suport creixent a projectes d’extrema dreta. A la irrupció de Vox a la política catalana, tant en l’àmbit nacional com en el local, cal afegir-hi també l’aparició de subjectes polítics que defensen propostes identitàries, populistes i d’extrema dreta que enarboren una senyera. El cas més paradigmàtic és el d’Aliança Catalana, amb epicentre a Ripoll i una forta presència a les xarxes, reproduint el mateix patró que els projectes feixistes que han anat guanyant espais arreu del món: un lideratge autoritari i incontestable, receptes fàcils, demagògiques i identitàries per a problemes complexos, gust per les fake news i rumors sense fonament que alimenten conflictes socials, i un exèrcit virtual escampant odi racial a tort i a dret.
Comprar el marc mental i el relat de l’extrema dreta no és el camí per abordar el tema de la seguretat ni cap altre
La proliferació d’aquest tipus de discursos té incidència també en el posicionament dels altres partits polítics, especialment d’aquells que ideològicament estan més propers en l’eix social. Si Vox ha arrossegat el PP cap a posicions més extremes perquè competeixen per una part important del mateix electorat, un fenomen similar comença a ocórrer darrerament amb Aliança Catalana i Junts, especialment en l’àmbit local, a l’espera que a nivell nacional acabi d’aflorar o no un quart espai independentista de caire identitari. Com a principals exemples podríem parlar, d’una banda, de la manca de capacitat del grup de Junts a Ripoll de marcar distància amb fermesa respecte a Aliança Catalana, després de patir el sorpasso a mans de Sílvia Orriols en les darreres eleccions municipals, i, de l’altra, de la petició de les alcaldies postconvergents del Maresme, que fa uns dies demanaven “l’expulsió de migrants multireincidents”.
El perill és enorme. Comprar el marc mental i el relat de l’extrema dreta, refermant el discurs demagògic i populista, no és el camí per abordar el tema de la seguretat ni cap altre. Vincular la multireincidència amb la procedència, intentant assignar la delinqüència a un col·lectiu determinat, és caure en el parany del feixisme i fer caldo gros amb un tema amb el qual cal ser responsable. És evident que la seguretat s’ha d’abordar. És un tema que no hem de defugir. Fem un flac favor a la nostra societat si deixem que els únics que parlin de seguretat siguin els partits d’extrema dreta, s’amaguin rere el símbol nacional que sigui. Però s’ha de treballar des de la responsabilitat i els valors democràtics. Des d’Esquerra Republicana així ho continuarem fent, des del Govern de la Generalitat fins al municipi més petit. Volem municipis segurs i alhora cohesionats socialment. Perquè els valors republicans determinen i guien la nostra acció política, també a nivell local.
Oriol López, vicesecretari general de Coordinació Interna d’Esquerra Republicana
