Tres dies. Tres dies a trenta-molts i quaranta-pocs de febre. Cara de Chapo Guzmán detingut, ulls vidriosos, parpelles que amb prou feines aguanten el seu propi pes. I aquelles fiblades al pit i a l’esquena. A la televisió només fan anuncis de trentagenàries que canten les excel·lències d’un iogurt que les fa anar a cagar quan toca.

No vull anar al metge perquè està encara més cardat que jo. Vaig anar-hi fa quinze dies. Em vaig esclafar un dit –una altra vegada– i feia dies que estava de color lila. El tio, argentí, em fa una radiografia i diu: “No está roto, es solo una contusión fuerte”. Recullo la jaqueta i em diu: “Te voy a poner una férula”. I li responc: “Hay un problema: soy guitarrista”. I el tio es posa nerviós i aixeca les mans: “Entonces nada. Eso es sagrado. ¿Te gusta David Gilmour? ¿Stevie Ray Vaughan? Yo vi tocar a BB King en Buenos Aires”, i es posa a fer air guitar al mig de la consulta.

Tinc un calaix, un bagul de tresors pirates, ple de deliciosos medicaments, alguns d’ells ja retirats per motius que desconec, però cap d’ells em fa el pes. La grip és una malaltia ridícula: no et mata, no et deixa cec, no t’immobilitza. Però és constant: t’espera cada hivern, puntual a la seva cita, preparada per donar-te pel cul.

Enfebrat, a la recerca d’un remei que no existeix, medito sobre la futilitat de l’existència. No, no vull enganyar-vos, no medito una merda. Camino entre mares adolescents de cent quilos que empenyen carrets de la compra plens de coca-coles i croissants de xocolata. La meva ànima flonja se m’escapa pel nas.

M’arrossego per una avinguda plena d’ulls buits. Tothom té la grip. Mancat d’esma, m’identifico amb cada rostre. Potser el secret de dur una vida tranquil·la és aquest: no tenir cap pretensió. Enmig del deliri, una epifania: quan estàs malalt, és més fàcil sentir-te un d’ells.