Estem vivint en una societat altament cruel i salvatge, on la lluita entre els humans és altament dura i alhora està molt valorada i molt ben vista, qui més destaca, qui més guanya i qui més serà el més valorat i més ben vist pels dels seu entorn.
A l’escola, l’esport, l’esbarjo, la feina, la política, la diversió i en totes aquelles coses que dia a dia són part de la nostra vida, és imprescindible destacar per sobre dels altres, ser el primer, encapçalar la llista. Això sense tenir en compte com ho fem, sense valorar ni importar-nos els mètodes per aconseguir-ho, si són correctes, justos, nobles, ètics, si s’ajusten als nostres principis, aquells que en tantes ocasions hem pregonat a tort i dret i ens hem omplert la boca defensant que si no els complim no som dignes d’aconseguir i de tenir allò que perseguim amb tant d’anhel.
Ens aixequem cada dia i trepitgem a qui tenim al costat, amic o no amic, sense importar-nos els seus sentiments, sense pensar que els humans tenim memòria i que les nostres accions poden tenir conseqüències en altres persones i tot això per aconseguir uns beneficis personals.
Això ens porta al punt on ens trobem en aquest moment, ja fa temps que apareixen cada cop més casos de corrupció política, hi ha una gran desafecció de la societat pels polítics, pels bancs i fins i tot per les administracions i per qui treballa en elles.
Ja fa anys que la societat ha perdut la confiança en aquells estaments o persones en les que hauria de depositar la seva confiança.
Cada cop que algú falla a la societat, sigui un polític, una entitat financera, una corporació o una administració, la societat se sent orfe, enganyada, menyspreada i ridiculitzada. Això ara costa de trobar, poques persones estan disposades a sacrificar un temps de la seva vida per la societat, pels altres,
per promoure canvis, per millorar les situacions a canvi de res o bé a canvi de poca cosa.
L’accés a llocs públics és en molts casos un privilegi reservat a aquelles persones que persegueixen beneficis personals, i dic en molts casos ja que hi ha casos que no és així, on el sacrifici personal i el deure pel servei per la societat ha decaigut i es veuen com una utopia.
Els ciutadans creuen que la dedicació a la societat és un acte que s’hauria de fer per convicció i per que es creu en uns principis i en unes bases que han d’obligar a fer les coses com cal, per millorar i aconseguir que la societat sigui cada cop més justa i millori dia a dia.
Quan això deixi de ser una utopia i torni a ser una realitat, eliminant a aquells que avui no segueixen els principis ètics i morals de la democràcia, la societat tornarà a creure en el “sistema”, però tot i així cal que tots, joves, no tan joves i més grans, lluitin i participin amb els principis de la democràcia, el que no pot ser és que s’apartin del sistema democràtic i deixin de participar en les decisions. La seva implicació, ha de ser total i activa, han d’estar implicats, participar en associacions, partits polítics, gremis, A.M.P.A, col·legis professionals i fer-se sentir des d’aquest llocs.
Ara no es pot aturar ningú, la implicació ha de ser de tothom, i ha de ser efectiva i activa, implicar-se en el món social és la nostra obligació, i participar-hi el nostre deure. No podem callar i després omplir-nos la boca sortint al carrer en quatre manifestacions.
Per Màrius Martí
