Durant generacions els catalans hem assumit com una fatalitat que no podríem mai decidir el nostre futur. Però l’única manera de fer possible una cosa és creure-se-la. I així ho vam fer i vam començar, simplement, a posar urnes pels carrers. Un acte tan senzill com transcendental: vam començar a conquerir la llibertat, a perdre la por, les reserves, la malentesa prudència i d’altres “virtuts” que se’ns han atribuït. I vam arribar a la consulta d’autodeterminació del 9-N del 2014, l’acte d’afirmació nacional més important de la història de Catalunya.
Perquè per primer cop en la història –una història que és un seguit de derrotes militars i frustracions–, dos milions i mig de votants ens vam sentir amos del nostre destí. Com va dir Nelson Mandela: “Tot sembla impossible fins que es fa”.
