La imputació del president del Barça per un delicte contra la hisenda pública en el fitxatge de Neymar reobre la caixa dels trons, i de quina manera. Era d’esperar que es produís aquest fet, després que Rosell ja hagués estat encausat per irregularitats en el mateix fitxatge, però ara que l’equip es troba en un dels moments més dolços de la temporada diríem que sembla, com a mínim, inconvenient.
Aquesta mateixa lectura porta a pensar en obscures intencions, lligant la impotència que senten des de Madrid per no haver aconseguit la contractació de Neymar amb la voluntat de dinamitar el procés català (en la línia de les acusacions de frau fiscal contra la família Pujol). La bola, essent així, pot ser de dimensions superlatives i esquitxar un munt de gent. I segurament hi hagi coincidències quan l’actual president del Barça parla de mans negres perversament orquestrades contra el club i més enllà. La qüestió no seria aquesta. El tema és que sembla hipòcrita, interessat i oportunista que ho denunciï precisament ara que es veu assetjat per la justícia estatal.
Aquest sobtat abanderament amb la catalanitat no és creïble, des del moment en què l’entitat s’ha desmarcat en moltes ocasions de mostrar una actitud més ferma recolzant iniciatives a favor del procés. Que l’equip vesteixi la samarreta de la senyera o que es cedeixi l’espai del Camp Nou per al “Concert per la Llibertat”, són tímides accions que, com a institució representativa dels valors de gran part de la societat catalana, no representen pas un posicionament incondicional. Tant l’actual junta com la seva predecessora sempre han optat per un pragmatisme important al respecte.
Per això és tan oportunista que ara Bartomeu aparegui pels platós de televisió abonant una teoria de conspiracions contra el Barça i contra Catalunya. Quan li convé, com ara, s’alinea amb els mateixos que s’han sentit poc recolzats pel club en moments importants del procés sobiranista recent. El més irònic de tot plegat és que, després d’haver estat reiteradament ambigu, ara adopta una posició bel·ligerant que més que afavorir-lo l’acabarà de perjudicar. A ulls dels d’aquí, perquè ningú es creu aquest canvi d’actitud. I ja no parlem dels d’allà, que ara creuran (a més) haver desemmascarat tota una institució. Al lloro.
