Per tercera vegada consecutiva, l’independentisme català venç amb majoria absoluta en les eleccions al Parlament de Catalunya. Ha guanyat de manera rotunda amb 74 escons, per sobre dels 68 que estableixen la majoria (en les anteriors eleccions havia guanyat amb 70). Aquesta vegada, a més, amb el 51,22% dels vots, sent doncs majoritari entre els votants.

Les eleccions tocaven l’any que ve, però van ser avançades perquè els tribunals espanyols van enderrocar el govern del president Quim Torra per haver desobeït una Junta Electoral que li va ordenar despenjar una pancarta contra l’empresonament de polítics catalans. El president es va negar, al·legant llibertat d’expressió, i la justícia espanyola va estimar que el desacatament era suficient per defenestrar el president de la Generalitat de Catalunya i provocar l’avançament electoral.

A més, l’executiu català provisional, escoltant els experts sobre la pandèmia, va decidir posposar les eleccions cinc mesos, fins que la tercera onada de Covid hagués disminuït, però una altra vegada va irrompre la justícia obligant a mantenir la data de les eleccions el 14 de febrer. És la mateixa justícia que manté nou polítics i activistes catalans a la presó i que ha emès ordres de cerca i captura contra set polítics catalans exiliats (que les justícies alemanya i belga han desestimat perquè no veien justificades les acusacions o per entendre que no es donaven garanties de judici just a Espanya). És també la justícia que manté la cerca i captura contra un músic mallorquí exiliat a Bèlgica per cantar contra el rei d’Espanya, i que ha empresonat un altre músic català, Pablo Hasél, pel mateix motiu.

En aquest context, i amb tot l’aparell de l’Estat i la premsa espanyola en contra, l’independentisme ha tornat a guanyar unes eleccions, amb una majoria absoluta més àmplia que mai i amb més del 50% dels vots. Davant l’independentisme, hi tenim l’exministre de Sanitat espanyol socialista durant la pandèmia, que, amb tot el suport de l’Estat, de la premsa i de l’unionisme en general, ha aconseguit ser el primer partit, però empatat amb el primer partit independentista. I també s’oposa a l’independentisme l’extrema dreta espanyolista de Vox, que irromp amb força al Parlament català amb 11 escons.

Amb aquest panorama, l’Estat espanyol i la Unió Europea no poden negar el dret d’autodeterminació de la societat catalana, que s’ha d’expressar en un referèndum amb garanties democràtiques, transparència i sense joc brut. Al cap i a la fi, la democràcia consisteix a permetre que els ciutadans decideixin a les urnes, i no a violentar aquesta voluntat amb lleis que haurien de servir, precisament, per garantir un marc que respecti el que les societats volen per a si mateixes.