No tinc cap dubte que el món està a la deriva i, de fet, podria aprofitar aquestes línies per parlar-los de les indesitjables conseqüències de la sequera, de les incerteses que acompanyen la irrupció de ChatGPT, de l’augment de les desigualtats i dels conflictes o de la pandèmia de salut mental, que afecta principalment els més joves. Però no contribuiré a dibuixar escenaris distòpics. Ja tenim els intel·lectuals nostàlgics i les sèries americanes per a això.
Diu el periodista Héctor García Barnés que la meva generació, la dels millennials, els nascuts entre el 1981 i el 1993, es defineix per la por al futur. Així com els boomers (els nascuts entre 1949 i 1968) van créixer sota el paradigma del progrés i la generació Z (1994 i 2010) ho fa sota el de l’ansietat, els meus coetanis es fan grans substituint la il·lusió pel pessimisme. Al seu llibre, Futurofobia. Una generación atrapada entre la nostalgia y el apocalipsis (Plaza y Janés, 2022), García Barnés adverteix que, si creiem que el que s’acosta és l’apocalipsi, aquest serà el nostre horitzó.
Les generacions passades, les de la guerra i la postguerra, van viure circumstàncies més negatives que la nostra, però van tenir una altra mena d’imaginaris. Creien en el progrés i en la idea que els seus fills viurien millor. Per què ara el pessimisme guanya la partida? Per què som incapaços d’imaginar un futur esperançador?
La tirania de l’ara ho domina tot, des del món empresarial fins al sistema democràtic
D’una banda, la tirania de l’ara ho domina tot, des del món empresarial fins al sistema democràtic, passant pel nostre dia a dia, que podem definir com una llarga llista de tasques pendents. Governar només pensant en els pròxims quatre anys no permet introduir canvis en profunditat, sinó que hi ha molts inicis de canvi, però poc desplegament de mesures concretes. Per imaginar futurs esperançadors, el primer que cal fer és recuperar els lideratges estratègics, el llarg termini.
De l’altra, l’única lògica que regeix el sistema és la del creixement il·limitat. Créixer per obtenir beneficis immediats, malgrat que les evidències científiques demostren que el planeta no té recursos per abastar la manera de fer actual. El canvi climàtic, de fet, és un dels àmbits on més mal fa aquesta lògica de creixement exponencial. Per què créixer si ens encaminem cap a la destrucció del planeta? Amb quin objectiu? Posar les persones i la vida al centre del sistema seria un bon punt de partida per imaginar nous horitzons.
Qui ens ofereix escenaris utòpics? On és la política? On són els polítics? I les empreses i els seus líders? Què fem nosaltres mateixos davant la sequera, la irrupció de ChatGPT, l’augment de les desigualtats i els conflictes o la pandèmia de la salut mental? Més enllà de la responsabilitat individual de cadascú, necessitem lideratges en positiu. Si continuem immersos en la lògica del curt termini i del creixement il·limitat, les distopies actuals poden esdevenir profecies autocomplertes.
