El creixement de la població mundial i la tendència a l’abandonament d’extenses àrees destinades a l’activitat agrícola dibuixen un món de grans concentracions humanes de milions d’habitants i petitetes poblacions semiabandonades i amb pocs serveis. Durant les primeres dècades de democràcia, a les institucions recuperades era freqüent el debat sobre el desequilibri territorial i l’acció transversal per intentar corregir els efectes negatius tant en l’àmbit rural com en les zones metropolitanes, especialment la de Barcelona.
Ara, en el debat polític és difícil trobar un diagnòstic rigorós d’aquest desequilibri i, sobretot, és difícil trobar-hi propostes de solució dels problemes que aquesta distribució poblacional provoca en el món agrari, en la gestió forestal i en la dotació de serveis a tots els racons de la geografia, garantint-ne l’accessibilitat universal.
Tampoc als municipis amb una densitat de població elevada es troba un debat d’abast suficient que tingui present el desequilibri creixent entre els diferents territoris. Durant molts anys, les propostes com l’eix transversal, el canal Segarra-Garrigues, el desdoblament de l’A-2, L’eix Diagonal, l’eix de l’Ebre… havien de resoldre el desequilibri, però com que la problemàtica social va evolucionant, una vegada fetes aquestes infraestructures, les causes del desequilibri han variat, però les conseqüències són les mateixes.
El dia 26 de maig va finalitzar una campanya municipal. L’elecció dels representants locals té molta importància en aquesta mena de debats, ja que a cada indret coneixen perfectament les problemàtiques que han aparegut en les darreres dècades. Crec en el gran potencial del poder democràtic local per fer front als nous reptes. Un poder que coneix els problemes de molt a prop i pot veure l’èxit o el fracàs de les seves decisions, o de la seva inacció.
M’he fixat especialment en el debat dels candidats de la capital de Catalunya i de les solucions que plantejaven per a la gran aglomeració urbana que significa l’anomenada àrea metropolitana, ja que la ciutat de Barcelona i el seu entorn metropolità han protagonitzat, en les darreres dècades, una extraordinària transformació social, urbana i territorial, que no sempre ha anat acompanyada d’una renovació de les entitats administratives de govern compartit i dels seus sistemes de gestió.
El nou alcalde de Barcelona no pot obviar l’enorme pes demogràfic i les singularitats que fan de l’àmbit metropolità un gran consumidor de recursos que s’ha de convertir en emissor d’oportunitats
He de dir que el resultat no és gaire falaguer. L’any 2019 va elaborar-se el Pla Director Urbanístic, un document amb interessants propòsits i que hauria de ser previ a la redacció d’un nou Pla General Metropolità, ja que el vigent es va aprovar l’any 1976. El contingut dels documents d’anàlisi feia un diagnòstic que els candidats han desaprofitat.
Pel que fa a temes com l’habitatge, o la manca d’habitatge, mai es menciona el despoblament d’altres zones del territori que podrien oferir oportunitats si penséssim en els models futurs de gestió agrícola i forestal. Quasi no s’ha parlat d’un instrument existent: l’Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB), operador mixt, societat publicoprivada.
De la renovació dels models de les entitats de govern, des del desconcert del 1987, en què les lleis d’Ordenació Territorial aprovades pel Parlament van extingir l’antiga Corporació Metropolitana, no s’ha formulat una proposta sòlida, i del Consorci conjunt de la Mancomunitat de Municipis, de l’Entitat del Medi Ambient i de l’Entitat Metropolitana del Transport no se’n sap res des del 2010 i ningú les ha mencionat durant la campanya o ha proposat alternatives.
Ben mirat, els elogis a un suposat metropolitanisme que he trobat als programes electorats són limitats i els resumeixo de pressa. Junts: “Barcelona és el cor metropolità de Catalunya”. PSC: “La Barcelona de dimensions reals”. ERC: “La ciutat metropolitana”. Comuns: “Una ciutat amb mirada metropolitana”. PP: “Atendre les qüestions que afecten els barcelonins i els habitants dels municipis veïns”.
Esperava més. Calia més. Els fenòmens metropolitans i els seus serveis de seguretat pública en municipis que comparteixen carrers és un tema estudiat a molts estats d’Europa i amb formes organitzatives reeixides per reflexionar-hi. També amb projectes d’habitatge públic o d’autosuficiència energètica, fins i tot amb xarxes de suport social compartides.
El nou alcalde de Barcelona no pot obviar l’enorme pes demogràfic i les singularitats que fan de l’àmbit metropolità un gran consumidor de recursos que s’ha de convertir en emissor d’oportunitats.
