Hi ha un paratge que visito sovint. Hi descansa un roure enorme, amb un tronc tan ample que una persona sola no pot abastar-lo i dues encara si tenen els braços prou llargs. Passejant fins a arribar-hi un sent els seus passos damunt la terra, les olors del bosc i dels camps de l’entorn, el cant dels ocells, la remor dels insectes i de l’aire que corre. Tot convida sempre a la serenor.
L’edat d’aquell roure no és fàcil de calcular –ha de tenir més de 150 anys, va dir-me un pagès de la zona–. Vaig quedar parat, estava davant d’un ésser viu que ja era viu abans que qualsevol de nosaltres hagués nascut i que és ben possible que segueixi viu després que tots nosaltres haguem mort.
La reflexió que aquest arbre m’evoca és sempre la mateixa: Som una petita part d’un món que ens supera, però allò que han fet aquells que ens han precedit ha determinat les nostres vides i allò que nosaltres fem –o deixem de fer– determinarà la vida dels qui ens segueixen. Només per això ja val la pena lluitar i comprometre’s per intentar fer del nostre un món millor.
Tantmateix, comparteixo amb molta gent amb qui converso la sensació que malgrat viure en democràcia, malgrat viure en un règim de drets i llibertats, hi ha una intenció manifesta dels de sempre de fer-nos creure: com el gos a qui es mana jeure, com a la canalla a qui es mana callar. Ens volen fer creure que no tenim dret a canviar tot allò que creguem necessari canviar, ens volen fer creure que només els de sempre poden decidir i manar, fer i desfer per tal que tot segueixi igual. Resulta a més a més ben curiós que aquesta negativa al canvi prové tant de dretes com d’esquerres. Quan a Catalunya es proposa un referèndum sobre el dret a decidir dels catalans i catalanes, tant el PP com el PSOE s’apressen a negar-nos aquest dret a decidir. Fins i tot el líder de Podemos ens nega tal possibilitat i ens diu: Ajudeu-nos a reformar Espanya i així arreglarem Catalunya. Aquest negoci ja ens el coneixem, ja ens ho vam empassar quan Zapatero va prometre allò de “aprobaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña”. Mentia Zapatero i ara passa el mateix amb Pablo Iglesias respecte a Catalunya. No creuen que tinguem dret a decidir res sense ells.
Però tenim dret a canviar-ho tot i per això volem una Catalunya lliure i una Barcelona millor. Una Barcelona que no sigui pensada en tot moment pels turistes, on el ciutadà sigui el centre de polítiques pensades per totes i per a totes, referent del nou model social europeu, amb un millor grau de seguretat de les persones, que potenciï el comerç de proximitat i l’accés a la cultura i a l’esport com a font de qualitat en els nostres barris, que sigui conscient que per poder repartir la riquesa primer cal crear-la, un Ajuntament obert al ciutadà i governat per persones amb un alt compromís democràtic i de servei.
No seran pas els de sempre els qui governaran ara diferent. No són els de sempre els qui ens faran tornar a creure en el respecte dels nostres drets com a ciutadans. No ens els creiem, cal gent nova.
