Parlar de vulnerabilitat és complicat, és un concepte amb moltes representacions. Hi ha la possibilitat d’imaginar a un ésser ferit o també un sistema artificial danyat (com ara un ordinador). Pot atendre a un tema d’índole social per una reclamació de drets, quan es pretén destacar la cura enfront de la desprotecció. Encara que, d’altra banda, pot atribuir-se a un estat de risc ambiental subjecte a les condicions del medi (com passa amb les catàstrofes climàtiques). El cert és que vulnerables, ho som bé per fragilitat pròpia (biològica o psíquica) o perquè alguna cosa exterior ho suscita. Un procés gens improvisat, propiciat per la política, l’economia o un aspecte cultural, com aquelles situacions derivades de la pertinença a un grup o a un gènere determinat.
La tendència actual ens dirigeix cap a la defensa de l’individualisme, l’autonomia i la independència per sobre d’altres comportaments i valors. L’individu imaginari, per als neoliberals, és un de lliure, sa, responsable i emprenedor, deixant en un segon pla les persones assalariades insegures i altres desvalguts per la pobresa. I encara que uns i altres es ressenten de situacions d’injustícia, les desigualtats es perpetuen entre aquells de rang inferior, com denunciaria Víctor Hugo. Són límits simbòlics que provoquen confusió en distanciar la noció del bé i del mal, canviant el significat de l’ètica pel de la moralitat (entesa com el compliment de normes). La classe política, quan es desenganxa de la cosa pública, amplia, sense que es pugui evitar, la privatització dels mitjans col·lectius, sempre reservada per a una elit que basa la seva capacitat en la propietat privada per gaudi propi, d’afins (també polítics giratoris) i familiars.
La tendència actual ens dirigeix cap a la defensa de l’individualisme
Per això es corre el perill de deshumanitzar l’ésser humà quan s’alimenta el sistema de justícia amb set de sacrificis contra qui viola la llei (encara que una violació de la llei a Sarrià costa la meitat que una a Terrassa). L’enviliment és el gest als peus del qual s’ofereixen víctimes, unes certes i altres creades en benefici dels seus interessos.
Catalunya ha estat aquests últims anys l’autonomia que, al costat de Madrid, ha dedicat menys a despesa social: promovent poc l’Estat per solucionar les crisis del desgast de la societat en comptes de responsabilitzar els grans bancs i corporacions, tot acusant les capes fràgils de passivitat i abús de les prestacions administratives.
La debilitat es conjuga al costat de la desvinculació de les estructures formals educatives, de treball i d’ajuda. És molt lleig instrumentalitzar la dignitat dels altres camuflant segons quins termes. No mostrar reconeixement, com diu Richard Sennett, és un atropellament i una falta de respecte. Caldrà cuidar molt bé la qualitat de les formes d’acceptació, ja que no poden donar-se només de manera espontània, voluntarista i, encara menys, propagandística. Per això visibilitzar ha de ser un acte honest i de recerca del bé comú.
La llibertat que alguns enarboren o reclamen no té res a veure amb el menyspreu velat cap als anòmals de caràcter generalment indecís, aquests que no arriben al cap de la setmana (abans era al cap del mes) i que, com apunta Axel Honneth, no tenen més remei que fer ús de la seva única llibertat, la negativa.
Només desplaçant-se als llocs on es concentren les incerteses es podrà comprendre el present, deia el gran Robert Castel.
