Arriba la nit. La televisió encesa. A casa, tots esperem expectants. Alguns anuncis comercials i el gran debat a punt de començar. Les salutacions i les benvingudes. Els periodistes donen el tret de sortida i les primeres paraules dels candidats transmeten les condolences pel cruel atemptat ocorregut a un club de la comunitat gai d’Orlando.
Quatre veus i un país per governar. Quatre veus que s’apropen i es distancien. Una veu vermella, una veu blava, una veu taronja i una veu lila. Veus trepitjant zones de llums i zones d’ombres. La veu blava allunyant-se de la corrupció. La veu lila acomodant-se a la butaca de les independències. La veu taronja desvestint-se de neutralitats, i la veu vermella il·lusionant-se davant de nous reptes. Veus antigues i noves, d’esquerres i de dretes, progressistes i conservadores, constitucionals i nacionalistes, laiques i religioses; quatre veus i quatre rostres. Quatre homes i un destí encisador.
Deia l’escriptor Pío Baroja d’un carrer que era llarg i olia a pa. Olorar com activitat política. Quatre aromes ideològiques planejant per un plató televisiu, i de cop penso en la política com una aroma. Un plató gris que ensuma a roses. L’olfacte, un món complex que ens vincula o ens separa. Tanco els ulls i deixo que l’olfacte s’aguditzi i poetitzi les quatre veus polítiques. Quina és la meva aroma?
L’aroma d’un polític que vol construir una Espanya vertebradora i federal. L’olor de la lleialtat a un projecte que olora els drets socials per a totes les persones. L’olor d’un polític coherent que es rebel·la contra injustícies i desigualats. La visió d’un home treballador, el seu exemple de responsabilitat, el seu anar i venir pel carrer del socialisme. Miro a l’home que vol transmetre’ns la seva veritat i comunicar-nos-la: fraternitat, solidaritat, llibertat, justícia social, igualtat de drets.
Sí, oloro la veu vermella. Les veus de tots els/les socialistes que van fer possible la sanitat i l’educació pública, les beques, les pensions, els drets de les dones, la llei de la dependència. Les veus que al llarg dels anys han defensat la política com l’eina que permet transformar la societat des de la pau i la concòrdia. Les veus que han fet que el nostre país es desenvolupi, es modernitzi i miri cap al futur; les veus d’homes i de dones que han treballat per la cohesió social, territorial i política. Veus que fan olor de democràcia, humanisme i solidaritat.
La veu, una sola veu, la veu vermella, la veu del socialisme de veritat.
