La dictadura del general Franco continua deixant constància del mal perpetrat, sense poder passar a la Història. Sí que ho van fer els feixismes nascuts a la mateixa època, també menyspreadors de l’existència humana i negadors de la raó. Fenòmens energumènics, superats i vençuts progressivament en les seves diverses concrecions territorials i en el temps, fins després de la II GM: tant en els països que els van patir imposats pels ocupants com allà on van néixer; en economia, reorientant la de cada país i la de tota Europa Occidental; en la recuperació cultural i cívica, a cada societat nacional, etcètera.
El franquisme va proclamar la voluntat de destruir el país, confirmant la necessitat de concretar un punt de vista territorial català per combatre’l. S’ha perseguit la mateixa existència del país econòmicament, lingüísticament, culturalment i socialment. El capitalisme s’havia consolidat ja clarament al Principat, i el catalanisme majoritàriament volia exportar la modernitat a Espanya, tot afirmant el mateix país.
La insuficiència d’una perspectiva catalana pròpia contra el franquisme potser és l’explicació de la feblesa davant el fenomen, aquí i allà. I mantenint el punt de vista propi, veuríem que anteriorment, la dictadura del general Primo de Rivera va actuar amb la mateixa voluntat. I prenent tot el segle passat fins ara veuríem que Espanya no ha volgut compartir una realitat substantiva ni des de la diversitat ni de l’homogeneïtat, sent el franquisme una manifestació del nacionalisme espanyol especialment iniqua, per haver matat amb gran extensió. Si el nostre país vol anar endavant i superar el passat ha d’assumir la realitat pròpia i perspectiva.
