El tancament anunciat de comerços com la botiga Joguines Monforte de Barcelona ha despertat cert interès i molta esquinçada de vestidures per part de la premsa i del ciutadà d’infanteria. Però tots sabem que no passarà res, encara que tots intuïm perquè passen aquestes situacions vergonyants.
L’actualització de lloguers permesa per la llei farà inviables tot un teixit de botigues i botiguetes de tota la vida. Negocis coetanis al General Prim; mostradors on s’hi van repenjar Gaudí, Picasso o Rossinyol; aparadors que van fer les delícies de les Mariones Rebull, emmarcades en pedres que han sofert el bombardeig del General Espartero, que han vist la Revolució Gloriosa del 68 –la del XIX, la de debò, no l’estafa del maig francès– i que han plorat la setmana tràgica. Direu que ara és fàcil i que les meves llàgrimes són com les de Boabdil, i tindreu raó, som uns cagamandúrries que ens mereixem aquests càstigs a la dignitat, l’honor i la memòria col·lectiva. Perquè tot això es veia venir, i ningú no ha fet res.
Ara descobrim que als països civilitzats, a les ciutats amb les que pretenem competir, com Paris, l’administració evita la desaparició dels seus senyals d’identitat comercial a cop de llei, exempcions, excepcions, subvenció, i -si cal- prohibicions. La ciutat de la llum protegeix de la seva desaparició vora cent vint-i-cinc botigues històriques que configuren la seva personalitat.
El tancament de Joguines Monforte és la constatació de la nostra mandra per defensar allò que ja es veu que perdrem. La premonitòria foto d’un futur mediocre i sense alternatives, similar als estats del centre dels EUA, on només es pot treballar a Wal-Mart o a FedEx perquè tota la resta ha desaparegut per la desídia dels ciutadans enfront de la promesa d’una modernitat mentidera que el que fa és retornar-nos a un món que creiem inexistent. Un món controlat per quatre sapastres sense rostre, uns oligarques que no tenen res a envejar als qui remenaven les cireres abans de la revolució francesa. Potser seria hora que diguéssim que ja n’hi ha prou, no? I encara hi ha qui ens demana per què volem la independència? Curiós!
