“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Una frase atribuïda a Joan Fuster que molts procurem tenir sempre present per participar i fer propostes de millora. Queda clar, doncs, que un servidor es col·loca del costat d’aquells que prefereixen fer política que no pas trobar-s’ho tot pastat. Aquesta declaració no vol treure els mèrits i espais que els polítics en democràcia mereixen, ni tampoc pretén substituir la seva tasca. Ara bé, quan aquesta, per motius estratègics o tàctics, no es percep com una política clara, gens ambigua i entenedora fora de l’àmbit de partit, aleshores es fa evident la confusió entre desitjos i realitats.
I així ens trobem ara, que no acabem d’entreveure si aquesta confusió és nostra o dels nostres representants. Arribats a aquest punt, caldria recordar dos aspectes del passat i dos d’actuals, tots ells objectivables.
Remarquem el resultat de l’1 d’octubre: tot i les grans dificultats i entrebancs, no ens vam quedar a casa. La gent i els nostres representants hi treballaren i ho van fer possible. Però a l’hora de la veritat, els nostres polítics van fer un pas enrere: hi va haver referèndum, es van aprovar les lleis de transitorietat i no es va voler, o no es va poder, exercir el poder. La gent esperava i estava disposada a ocupar el carrer, però mai no van arribar les instruccions. En aquells dies sembla com si la victòria del sí a la República Catalana s’hagués viscut amb més alegria al carrer que entre els nostres dirigents i al Parlament. El resultat de la repressió posterior és que tenim en Jordi Sánchez, en Jordi Cuixart i part del Govern a la presó i part a l’exili acusats de rebel·lió i sedició. Ens queda per determinar quina part alíquota de responsabilitat tenim tots plegats per no acabar allò que vam començar.
Un fet també per recordar és l’error per emmarcar (atesa la història de Catalunya dins la pell de brau) que vam cometre tots plegats quan esperàvem una negociació amb les autoritats espanyoles: que l’estat espanyol vulgui dialogar i negociar. Amb l’autodeterminació de Catalunya sobre la taula, l’estat espanyol no negociarà ni ara ni mai si no s’hi veu forçat.
Avui ens trobem anestesiats, tot i tenir una majoria parlamentària independentista, per l’efluvi narcotitzant que emana d’una nova tipologia d’interlocutòries judicials que suplanta majories parlamentàries i treu el màxim profit polític dels ostatges empresonats. Aquesta somnolència convé que no es perpetuï perquè el carrer no ho porta gens bé i tampoc sap com casar la victòria independentista del passat 21-D amb la paràlisi parlamentària actual. Cal esmenar errors de comunicació per part de tothom: ens cal tornar a percebre una unitat d’acció.
Davant la situació, tot són gestos i paraules. I ens cal agafar la iniciativa i no ser presoners de les circumstàncies. També, com el nostre Govern, el govern de l’estat fa retòrica i la disfressa de diàleg. I així qui dies passa anys empeny.
Benvolguts representants nostres: obrim els ulls i adonem-nos que si el diàleg només és retòrica, errareu.
Dels errors passats i presents tots n’hem d’aprendre.
