A la mort del dictador Franco, el rei i elits dirigents van mantenir en principi la continuïtat del Movimiento Nacional. Però el context internacional, l’oposició interior al franquisme, juntament amb altres factors històrics, els van fer decidir anar cap a la reforma política, cap a la monarquia constitucional. Un canvi que impedia una ruptura amb l’anterior règim. La ciutadania només va poder decidir el que li donaven perquè estava dividida i influenciada per la por a un possible retorn al passat.
En el present, els catalans ens hem de decidir entre la continuïtat, la reforma o la ruptura. La continuïtat, l’estat de les autonomies, no té res a veure amb l’Espanya de les veritables nacionalitats o el federalisme nacional. El cafè per a tothom, dilueix el nostre autogovern (Parlament), la nostra economia (finançament) i la nostra identitat nacional (llengua).
La continuïtat, suposa una assimilació i una mort del fet català.
La reforma, el dit federalisme, és un engany perquè no va més enllà d’un millor finançament, d’un reconeixement singular de Catalunya que és ornamental i, tot plegat, no es produiria perquè el PSOE (amb el PSC) no convenceria el PP.
La ruptura és la República Catalana, un nou estat dintre d’Europa, però l’haurem de construir, de fer més democràtic. Hem de decidir com el volem.
Ens volen fer callar. Ens volen fer por, ens amenacen, ens volen influenciar altre cop perquè ens veiem obligats a acceptar el que ells volen. Perquè ens mantinguem en la continuïtat. Ens fan cants de sirenes i ens volen coaccionar el nostre dret a decidir, a decidir-ho tot! Ens volen redreçar mitjançant els tribunals judicials, les denúncies i les declaracions.
Hauran de decidir què volen; la continuïtat, la reforma o la ruptura. I sembla que encara no es creuen que la gent pot fer la seva, malgrat les lleis i constitucions caduques. Ja es despertaran. I nosaltres, quan això passi, potser ja serem ben lluny.
per Francesc Bonastre
