Aquesta és una carta de resposta a la senyora Mari Carmen Lozano, que recentment titulava la seva opinió en aquest diari amb un “No sóc independentista”. Em permeto dir-li que jo sóc independentista des que tinc ús de raó –posem a mitjans dels anys 80–, quan ser-ho era una cosa més que minoritària, i fins i tot criminalitzada pel cinisme de l’Estat, que utilitzava el patiment de la violència al País Basc per desacreditar qualsevol crítica a la Constitució del 1978 que, no ho oblidem, fou fruit d’un pacte entre la part més moderada de l’oposició antifranquista i el règim de l’infame Generalísimo.

Però no tot ens separa amb la Mari Carmen. Veig que la preocupen força els problemes socials que estem vivint: a mi també. Però com es poden fer polítiques pal·liatives als barris, per exemple, si cínicament el govern espanyol usa el què ens deu com una aixeta que tanca i obre segons el grau de submissió dels catalans? Com podem repartir si no tenim les claus de la caixa?

De tota manera, crec que s’equivoca en una qüestió de prioritats. A tothom li agrada la pela, a Catalunya i a la Xina, però l’independentisme no ha tingut com a principal motor una avidesa de tenir més diners pel sol fet de tenir-ne, sinó, principalment, per una qüestió de dignitat. Molts països pobres han preferit ser pobres però independents, que la colònia d’un país suposadament ric. El problema del maltractament econòmic rau en un problema de mal govern; allò que, per exemple, va empènyer les Set Colònies de Nord-amèrica a rebel·lar-se contra la Gran Bretanya.

No aspirem tots a ser rics, però els independentistes aspirem a ser lliures. Quan ningú parlava de l’espoli fiscal de l’Estat envers Catalunya –i la resta dels Països Catalans–, jo ja volia alliberar-me’n perquè gent com Vidal-Quadras no tingués un Estat al darrere que li fes la gara-gara. La llengua i la cultura pròpies són un luxe de rics? És un luxe ser com hom és?

La Mari Carmen té un fixament amb l’actual president de la Generalitat. He de dir-li que jo no he votat mai a CiU. I perquè hi ha CDC a Junts pel Sí votaré a la CUP, com ja vaig fer a les anteriors autonòmiques.

Sobre la qüestió de Catalunya com a terra d’acollida, sempre ho ha estat, i ho ha demostrat oferint assistència sanitària als ciutadans sense papers, desobeint Espanya en aquest aspecte, que fins i tot això retallà. Espanya sí que no és terra d’acollida: que li preguntin a la ciutadana brasilera, senyora d’edat i de professió metgessa, que la policia espanyola va retenir com una terrorista a Barajas. Arran d’això el govern brasiler va aplicar la llei de la reciprocitat, fent-me les mil traves burocràtiques a mi per culpa de la inèpcia diplomàtica espanyola. Però no en culpo pas al Brasil: el prepotent sempre troba algú que no vol acotar el cap i li acaba parant els peus.

WhatsAppTwitterEmailFacebookTelegram