En els darrers segles, aquest país havia proporcionat les condicions de l’existència i expectatives als seus habitants basant-se en la pròpia realitat catalana, present i com a projecte (economia, societat i llengua), especialment amb el catalanisme, malgrat l’exclusió exercida per Espanya, evident en l’apropiació de recursos. Espanya se situa aleshores al marge de l’època –capitalisme, raó, ciutadania…– darrere un jacobinisme purament doctrinal, amb una buidor que impedeix la formació d’un estat normal. I les iniciatives modernitzadores del Principat de Catalunya, amb la seva població relativament reduïda al capdavant, pateixen la reacció nacionalista: dictadura de Primo de Rivera i primer franquisme, especialment.
La novetat de la postdictadura al Principat és la implantació del discurs únic de l’Espanya democràtica –i el seu correlat invers, les doctrines etnicobalcàniques pseudocatalanistes que el reclamen– i es passa a basar-s’hi. Democràcia? Les institucions sempre inertes, les més autèntiques també –democràtiques i d’autogovern en aquest cas–, no impedeixen una apropiació o desviació econòmica sense precedents cap a Espanya, que necessita més exclusió, com saben els catalans empresonats per la seva grandesa humana. Espanya manté també la negació de la racionalitat capitalista –rendibilitat econòmica i social de les inversions–, que alguns voldrien establir aquí també, on a més s’amplia l’especulació immobiliària i el turisme massiu. Aquelles condicions de l’existència s’esvaeixen. Què crec que hauria passat amb el catalanisme? La societat hauria proposat horitzons basant-se en la pròpia realitat i no s’hauria tancat mentalment en la dependència d’Espanya. Els partits i altres representants dels interessos dels diversos sectors haurien cohesionat socialment, atraient complicitats permanents fora del Principat i circumstancials a la resta de l’Estat, enfilant-se així la progressió a la sobirania i la democràcia.
