Vista general de les Corts nevat. Autor desconegut. 1910-1920. Col·lecció família Brengaret-Framis. AMDC
Barcelona es va fer gran el 1897. El 20 d’abril d’aquell any la reina regent Maria Cristina d’Habsburg va sancionar un decret del govern que autoritzava la capital catalana a annexionar-se els pobles de les Corts de Sarrià, Sant Gervasi Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants i Gràcia. Era la culminació d’un procés formal que havia començat el 1869 i que havia topat amb les resistències dels municipis afectats i de les autoritats de Madrid, temeroses d’una Barcelona en expansió industrial i urbana que fes ombra a la capital d’un imperi en decadència.
L’efervescència urbanística del Cap i Casal era intensa i ambicionava agregar els municipis més propers. Aquestes aspiracions van tenir via lliure a partir del 1854, quan les muralles que constrenyien la ciutat van anar a terra. I més enllà de les muralles, com si es tractés del Far West americà, hi havia tota una extensió de terreny que separava la capital de les diverses viles i pobles del Pla de Barcelona, cap a on les autoritats barcelonines volien estendre la nova trama urbana, personalitzada en el Pla Cerdà i l’Eixample.
Madrid temia que Barcelona li fes ombra
De fet, els carrers que s’anaven construint van començar a entrar en contacte amb aquests nuclis independents. Així ho destaca el text del decret que va aprovar la reina i que està publicat a la Gazeta de Madrid, l’actual Boletín Oficial del Estado (BOE): “La unió dels pobles i la confusió dels límits s’ha realitzat abans de ser autoritzada. […] Són els cascos mateixos els que estan ja en contacte immediat”. Sigui com sigui, aquest document pot donar una imatge esbiaixada del posicionament del govern central respecte de l’agregació. I és que des de la capital del regne temien que Barcelona es convertís en la primera ciutat d’Espanya. Sense anar més lluny, els municipis del Pla van fer servir aquest argument el 1879, quan es van adreçar al govern central per denunciar que Barcelona “volia disputar a la capital de la monarquia la supremacia”.
Darrere d’aquest raonament, però, s’amagava la por d’una pujada d’impostos en cas d’entrar a formar part de Barcelona. Per tot plegat, el 7 d’abril del 1889 les anomenades Juntes antiagregacionistes van fer una crida a manifestar-se pels carrers de la ciutat de Barcelona. “Aquesta va ser en realitat important, i com poques vegades haurà presenciat Barcelona una d’igual”, descrivia la crònica de l’endemà de La Vanguardia. Hi va haver representants de tots els pobles ‘amenaçats’ per la capital. De les Corts hi va anar el seu alcalde, Gerardo Piera, i delegacions de l’Ateneu i del Casino Corsense, seguits d’una fanfàrria musical.
Les Corts es va manifestar contra l’annexió
Amb música o sense, l’agregació era irreversible. Madrid es va rendir a l’evidència, i des de Barcelona s’hi va insistir tant que, definitivament, l’abril del 1897 la capital de Catalunya va guanyar de cop més de 100.000 habitants i un total de prop de 50 quilòmetres quadrats.
De res va servir la visita a Madrid d’una comissió dels pobles agregats que, in extremis, va voler reunir-se amb Cánovas del Castillo, president del Consell de Ministres, per frenar l’annexió. Però a diferència de Cánovas, que seria assassinat quatre mesos més tard, el futur dels nous districtes de Barcelona no va acabar sent tan negre.
Casino de les Corts. Fotògraf Masdeu. 1900. Col·lecció de fotografies de l’AMDC. Donació Gabriela Armengol.
L’ORGULL CORTSENC
“Tots els compareixents s’havien mostrat resoludament i enèrgica contraris a l’agregació, oferint el seu incondicional suport a l’Ajuntament i suplicant-li que esgoti tots els recursos legals, fins i tot que vagi una comissió a Madrid i exposi al govern els prejudicis de l’agregació”. Això diu l’acta del Ple de l’Ajuntament de les Corts del 13 d’abril del 1897, que fa referència a una reunió que el regidor Pablo Piera va mantenir amb gremis, empresaris i comerciants del poble dies abans per copsar el seu punt de vista sobre l’annexió a Barcelona. Com podem llegir, la preocupació per l’agregació era important entre les forces vives del municipi, que van decidir enviar una delegació a Madrid per intentar frenar-la.
El 19 d’abril, la comissió va parlar amb el ministre de la Governació, el marquès de Vadillo, que va confirmar-los que era impossible fer marxa enrere, ja que el Consell d’Estat hi havia donat el vistiplau. Perdudes totes les esperances, el dia 20 d’abril l’Ajuntament de les Corts va celebrar el darrer Ple. En l’últim punt, i de manera testimonial, l’alcalde va demanar que totes les decisions que s’havien pres en aquella sessió fossin de caràcter executiu, davant la imminència de l’agregació a Barcelona.
Aquest va ser el final d’un Ajuntament que havia funcionat des del 1836, quan les Corts va aconseguir la seva autonomia definitiva de Sarrià. No obstant això, cal dir que les Corts comptava amb una batllia pròpia des de l’edat mitjana. Va formar part, això sí, de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, i entre el 1814 i el 1836, d’acord amb la Constitució del 1812, va estar integrat a Sarrià, llevat del 1823, quan les Corts va tenir Ajuntament propi, durant el Trienni Constitucional.
En el moment de l’agregació a Barcelona el 1897, les Corts tenia 7.000 habitants dispersos en un ambient essencialment rural que marcava el seu dia a dia, com ara la celebració de la Festa Major, de la qual es tenen referències des del 1806.
Contingut elaborat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona
