L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, durant l'entrevista amb Línia Les Corts. David Campos
Un dels projectes més ambiciosos i que, a la vegada, ha aixecat més polseguera durant el mandat de l’alcalde Jordi Hereu (1965) ha estat la reforma de l’espai que ocupa el Miniestadi del Futbol Club Barcelona. Els veïns denunciaven la construcció desmesurada d’habitatges (un total de 1.600) i els inconvenients que suposarien per al barri, necessitat de nous equipaments. La construcció de nous equipaments era l’argument que esgrimia el consistori per defensar aquest projecte. El triomf a les eleccions blaugranes per part de Sandro Rossell, però, ha truncat el pacte al qual s’havia arribat. L’Ajuntament ja ha explicat que respecta l’opció presa per la nova junta directiva, però insisteix en la necessitat de reformar la zona i construir els equipaments que, a hores d’ara, han quedat enlaire.
Quins passos donarà l’Ajuntament a partir d’ara?
En el cas del Miniestadi, hi ha hagut un canvi de plantejament estratègic per part del FC Barcelona totalment legítim decidit per la nova junta directiva. Ells no volen perdre patrimoni. En l’altre pacte, el club cedia una part de la propietat perquè en fessim un ús públic, a canvi de fer dins del seu recinte algunes transformacions. Però la junta actual vol la totalitat de la superfície.
Sap per què la nova junta directiva del Barça ha pres aquesta determinació?
El nou president em va dir que si el club renunciava a propietats i cedia espais, potser a la llarga el FC Barcelona es veuria obligat a marxar de les Corts. Ell insistia en que el club es vol quedar i es vol arrelar al barri. És legítim, però també li vaig insistir en que l’Ajuntament no renunciarà a certes coses, que per a mi és el més important del projecte.
Quins són aquests elements?
No renunciarem, per exemple, a obrir les parcel·les del club a la resta del barri. I hem d’aconseguir que, a més, alguns equipaments es puguin construir. Sense que el Barça renunciï a les seves propietats, la reforma dels terrenys del club ha de tendir a obrir les instal·lacions al barri. S’ha convertit en una zona molt tancada sobre si mateixa, amb unes congestions destacades en moments puntuals, però molt buïdes i desertes durant la resta del dia.
Com pot canviar el barri arran l’obertura de les instal·lacions blaugranes?
La normalitat urbana s’anirà imposant als entorns de les instal·lacions del Barça, ja que des de sempre ha estat una part rara de la ciutat, anòmala. Tant el campus universitari com el Camp Nou i les altres instal·lacions del FC Barcelona eren dos espais molt tancats en si mateixos, sense cap tipus de qualitat urbana, a vegades inclús sense urbanitzar, que feien de tap. Tot això es va normalitzant i la tendència ha de ser aquesta, que la gent pugui anar cap amunt, a la Diagonal, i cap avall, a la travessera de les Corts, amb total normalitat.
El govern de la Generalitat ha canviat de color, com creu que afectarà a la ciutat?
En molts projectes, a partir d’ara haurem d’apretar als d’aquí al davant [la Generalitat]. Per avançar, hem d’avançar tots junts. Per a alguns temes depenem d’ells i ja els hi he explicat: ajust pressupostari, sí, però no em pareu la realitat. Hem de fer l’esforç de seguir impulsant projectes, de no parar malgrat la crisi. El missatge de parar és nefast. A més, jo no l’admeto. Jo, enlloc de parar, accelero en tot allò que depèn de mi.
Arran de la baixa repercussió que se li otorga en alguns sondejos, creu que el barceloní és desagraït? Com ho viu personalment?
Jo estic orgullós i convençut del que estem fet. A mi no em sentiràs mai dir: “Quins desagraïts”. No. Clar que aspirem a guanyar la batalla democràtica del convenciment, però estem orgullosos del que estem fent per a la gent. Ho fem per ells, i amb ells. La crisi econòmica té uns efectes descomunals, i són moments complicats per a qualsevol que té responsabilitats polítiques, però a la vegada les exerceixes amb convenciment, amb ganes, amb passió. El sentiment d’agraïment mai ha estat el principal. Conec gent de Barcelona que fa moltes coses per als seus veïns i per a la ciutat, i no esperen mai l’agraïment dels altres, ho fan perquè hi creuen. Personalment, aquest és el meu motor. En tot cas, és al contrari, sóc jo qui està agraït a la gent, que són els qui ens acompanyen. Les entitats veïnals, amb les seves reivindicacions i queixes, ens ajuden en la nostra feina. Aquestes persones no són gent desagraïda; al contrari, és gent magnífica. Només tinc agraïment, és un plaer estar amb ells i treballar amb ells cada dia.
