Entrevista a Narcís Carrió, el president de la Federació Catalana d’Hoquei.
Movem uns 5.000 practicants d’hoquei al país, distribuïts en una zona de dos eixos: Barcelona-Terrassa i Mataró-Castelldefels. Malauradament, no hem crescut més arreu de Catalunya.
Ho diu amb tristor?
No exactament. Jo crec que caldria distingir entre el tema administratiu, burocràtic i funcional de la Federació i l’àmbit esportiu. En l’aspecte esportiu la veritat és que nosaltres vam assolir una fita molt important.
La Federació?
Dic nosaltres perquè la Selecció Espanyola està integrada en un 80 per cent per jugadors catalans. I, en aquest sentit, la Selecció Espanyola va obtenir una medalla de plata en els Jocs Olímpics de Pequín. De fet, vam tenir possibilitats d’accedir a l’or, però al final se’ns va escapar. Aquell va ser el final d’una gran generació de jugadors.
El final?
Bé, el final o el punt àlgid d’una sèrie de jugadors, depèn de com es miri. Ara ens trobem en un procés de renovació. Tot i això, seguim sent capdavanters a nivell espanyol. Per entendre’ns, som els números uns d’Espanya, tant en practicants, com en títols, en promoció, en formació…
En tot, vaja.
A nivell organitzatiu i institucional diria que estem en un molt bon moment perquè estem aconseguint passar per sobre d’aquesta crisi brutal sense haver de retallar; de fet, fins i tot dediquem recursos, il·lusió i ganes a projectes nous, com poden ser l’hoquei per a persones amb discapacitat.
Envejable.
És un èxit atribuïble a la gestió que s’ha fet, no per part meva o de la nostra junta, sinó per part de les juntes històriques de la Federació. Sempre s’ha estat molt prudent, s’ha mantingut una estructura molt equilibrada i un pressupost realista.
Què els mou a impulsar l’hoquei per a persones amb altres capacitats?
L’objectiu és, senzillament, que qui vulgui jugar a hoquei, sigui de quina condició sigui, sigui de quines característiques sigui, sigui alt, sigui baix, sigui ros, sigui més bru, pugui jugar a hoquei. En els nostres estatuts hi diu que la Federació Catalana es dedicarà a ‘promocionar, desenvolupar, regular, etc., l’hoquei a Catalunya’. Allà no hi diu l’hoquei per a homes, per a dones, per a nens, per a nenes, per a alts, per a baixos… Per tant, el nostre objectiu fundacional no ha qualificat mai com han de ser les persones. El problema és que som petits, no som la federació de futbol, o de bàsquet, o de patinatge, i a vegades ens costa trobar l’encaix perquè, per començar, no tenim tants llocs per practicar l’hoquei. A Barcelona mateix només hi ha dos espais on fer-ho i un d’ells de caràcter privat. Però no defallim.
El context actual és favorable a l’hora d’abordar aquestes qüestions?
Jo crec que la societat està canviant, s’està transformant constantment. I el món de l’esport no és aliè a aquesta transformació. Crec que hem passat d’unes persones que inicialment es quedaven a casa, a persones que comencen a formar entitats, associacions, etc. I entren en contacte amb el món del voluntariat, etc. Estem en un moment de traspàs, també en el món associatiu, que ens ha de portar a la professionalització de les entitats.
Què cal fer, ara?
Jo diria que és el moment de situar professionals al capdavant de les entitats, també en el cas de les federacions esportives. Estem en un moment en què els presidents i les juntes directives de les federacions estan cada vegada més obertes a tots els temes socials. És la nostra obligació, la societat ens ho demana. Cal donar valor a la tasca que estan fent les federacions, encara que sigui de manera monogràfica, per sensibilitzar la població. Són les federacions les que han introduït, per exemple, el tema dels Special Olympics que ara són un referent.
Optimista, per tant?
Totalment optimista. Jo crec que aquest és el camí, que tothom hauria d’estar adscrit a la seva federació, amb total normalitat. És a dir, les persones discapacitades que volen jugar a futbol, a la Federació de Futbol; les del bàsquet, a la Federació de Bàsquet… Per part de les entitats, cal que cada vegada siguem més receptives no només en relació a la inclusió d’aquests col·lectius. Hi ha altres temes com la integració de persones nouvingudes. Tenim gent que acaba d’arribar a Catalunya i a les quals l’esport pot ajudar a integrar-se més ràpidament i positiva en la nostra societat.
