Foto: Robert Ramos

President de la Federació d’Entitats de Persones amb Discapacitat, premis a la trajectòria d’Ariadna, Cortsencs d’Honor… Els reconeixements motiven?
Sempre. La nostra és una entitat consolidada, amb 50 anys d’història i reptes importants. Si em preguntes pel passat, puc parlar-te dels últims 15 o 20 anys, coincidint amb el pas d’escola a centre de treball, ocupacional. Aquest és un canvi de filosofia, de funcionament molt important. Costa introduir el concepte de centre de treball.

Centrem-nos en la seva etapa a les Corts.
Un cop aquí calia ‘tocar’ el barri, entrar en contacte amb les entitats i col·lectius més propers. El primer que vam fer és anar a les escoles. I ràpidament vam constatar que hi havia molt bona recepció, que la inclusió era un factor molt present en el barri. Segurament d’aquí la mesura.

Res és casual, per tant.
Si la mesura sorgeix aquí, a les Corts, és perquè ja hi havia un pòsit, un treball, una inquietud. En base a aquesta feina de fons, de donar-nos a conèixer, vam començar a incorporar cortsencs a l’entitat. De fet, el president actual és un veí de les Corts.

Per a la gent que no conegui la feina que desenvolupen, com explicaria el que hi fan, a Ariadna?
Som un centre ocupacional: no tenim un interès productiu però dediquem un temps a allò que en podríem dir teràpia ocupacional. Intentem reproduir en la mesura que sigui possible i de manera el més fidel possible el que és un ambient laboral.

El seu objectiu és entrar en el mercat, per tant?
De fet, no hauríem de ser-hi. La idea d’entrar-hi és bàsicament per fomentar la visibilitat d’aquests col·lectius, que s’entengui que tenim persones en la nostra societat amb altres capacitats, que poden fer coses. Et posaré un exemple: cada any se celebra el Dia de la diversitat i nosaltres hi participem fent un taller de paper reciclat. Ensenyem als alumnes com es fabrica el paper reciclat però realment és un taller que fan els usuaris, nosaltres només acompanyem en el procés. Si veus la cara amb què entren els nanos i com surten després d’haver fet el taller…

Com?
Constaten que la gent amb discapacitat és capaç de fer coses, que no contagia ni cap cosa rara.

Encara estem així?
Hem de fer extensible a la societat que aquestes persones tenen unes capacitats distintes a les nostres. Però tots som discapacitats, en el fons: portem ulleres, plantilles, tenim problemes posturals… Tots tenim alguna mancança o l’acabarem tenint.

Per què ens costa tant, entendre això?
Mira, l’any que vam arribar a les Corts vam sortir a repartir felicitacions de nadal a les botigues del barri.

I?
El 80 per cent dels comerços ens van rebutjar. Quan entràvem a regalar-los la felicitació ens deien: ‘No, no; no tinc res’. Es vivia la nostra entrada com si volguéssim demanar-los alguna cosa…

Digui’m que això ja no passa.
No passa, no. Portem uns quants anys aquí i podem entregar felicitacions a tothom. I ho entenen.

En què hem de centrar l’atenció?
Des del sector estem treballant de manera insistent per millorar la qualitat de vida d’aquestes persones (lligat a les altres capacitats) i per aconseguir que tinguin el màxim nivell d’autonomia possible. I això sabent que les persones que jo tinc aquí, la majoria d’elles, mai assoliran el nivell d’autonomia que seria desitjable. Sempre dependran d’una altra persona.

Ho entenc…
Ara bé, si aquesta persona l’entenem com un suport que els fa la vida més fàcil, benvingut sigui. En el nostre món el que necessitem són una sèrie de suports, que normalment són persones. No tot ho podem solucionar posant rampes. Necessitem persones que ajudin altres persones a desenvolupar-se.

La clau, per tant, són les persones.
Avui estem tots d’acord en què hem de centrar el nostre treball en les persones, sí. Hem passat d’una situació pràcticament de beneficència a situar la importància màxima en les entitats i ara hem posat el centre en la persona. Les entitats ens hem d’adaptar a les persones. I assumir tot el que això suposa.

Tenim unes entitats prou madures per interpel·lar la resta de sectors de la societat?
A aquest nivell de defensa del dret de la persona, sí; no sé si les entitats tenim capacitat per liderar aquest procés perquè de vegades, entre nosaltres mateixos, ens costa posar-nos d’acord, sobretot en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual. S’hi barregen moltes coses. Si parlo com a president de la Federació d’Entitats de les Corts, començo per dir que no hi són totes, n’hi ha que no volen ser-hi. Per tant, a l’hora de rebre i realitzar actuacions concertes: sí, som prou madurs. A l’hora d’articular un discurs únic, propi, diàfan… No ho tinc tan clar.

Parlem de futur. Com es veu d’aquí a, posem, vint anys?
Jubilat i descansant (Somriu).

Sens dubte, s’ho haurà guanyat.
Com a entitat tenim un gran projecte que ara està aturat i que és la meva gran obsessió, és l’altre gran escull que necessitem superar.

Expliqui’m.
La realitat és que l’esperança de vida de la gent amb discapacitat ha crescut moltíssim. En aquests moments comencem a tenir moltes famílies en les quals el familiar directe ja no és el pare o la mare sinó el germà o germana. Això comporta unes dinàmiques diferents i una sèrie de problemàtiques noves. Per tant, el dret a l’habitatge, que és un tema que he defensat tota la meva vida, és clau. Aquest és el gran repte. M’agradaria deixar lligada aquesta qüestió. Tenim el projecte d’una residència amb 24 places que malauradament, degut a la crisi, ha quedat paralitzat perquè vam perdre la ubicació que teníem prevista. Ara tenim una nova proposta sobre la taula, l’hem de consensuar però qui ha de posar-hi els diners, que és la Generalitat, no pot assumir els costos del projecte.

Amb què rubricaria, aquest dret a l’habitatge?
Amb tenir cobertes totes les possibilitats de vida de les persones en època laboral, que tinguessin un lloc on viure i un nivell d’autonomia més gran. Desitjo que puguin fer una vida més normalitzada de la que tenen ara. La majoria de nois i noies surten d’aquí, se’n van a casa, es dutxen o no, se’n van a dormir, i l’endemà tornen al centre.

Companys seus apel·len a la transformació social, al canvi d’etapa actual com a possible revulsiu…
Fa de mal dir: des de la nostra perspectiva estem molt enrere, lluitem encara per coses molt bàsiques. Des de les entitats, des de les federacions, hem de demostrar que som capaços d’aportar alguna cosa. Hem de fer entendre a la societat que serà millor si ens coneixen i ens reconeixen, no si ens amaguen. Vull ser optimista: les hem passat molt magres i ens n’hem sortit. I tinc la sensació que anem millorant, de mica en mica, i que les persones que atenem cada vegada viuen una mica millor. Des de la salut física, fins a la lluita per a l’obtenció de drets tan bàsics com poden ser reivindicar el dret a decidir de les persones. La majoria de persones del nostre centre estan incapacitades per votar, per exemple. O si voten, voten el que els diu el pare o la mare. És a dir, hi ha molt a fer abans de demanar la lluna.