Entrevista a Álvaro de la Peña, membre de l’equip de La Caldera i director del projecte ‘Barris en Dansa’.
Les Corts guanya un projecte de referència com La Caldera, que s’ha instal·lat recentment als antics cinemes Renoir de les Corts. Nervis?
És un canvi important per a tots nosaltres, haurem de veure com reformulem (una paraula que, posats a dir, no m’agrada gens) allò que érem i fèiem a Gràcia: una entitat privada amb aportacions públiques. Ara serem i farem una altra cosa. Per començar som gent diferent, som més vells, tenim altres vivències i ens convertirem en un centre semipúblic. Hem de veure com reaccionem, com desenvolupem un projecte específic per a les Corts, com ens il·lusionem per continuar creixent junts.
Tan determinant és, el context?
Els barris influeixen, sí. Es noten les diferències energètiques.
Però seguiran exercint com a laboratori, com a espai de creació?
Mantenim el nom, sí. El fogó de La Caldera està encès, si et refereixes a això. La Caldera era el que era: un centre de creació de dansa contemporània on s’impartien cursos, tallers, etc. Això hi és i hi serà, a la nova Caldera, d’una manera o una altra perquè forma part de la nostra idiosincràsia, del que portem dins.
Han estat pioners en molts aspectes…
No ens va interessar mai la segregació de les arts, a La Caldera hi ha confluït gent molt diversa, provinent de la música, del teatre, del circ… Som volgudament del tot interdisciplinaris.
D’una manera més particular, ha abordat projectes inclusius que ara tothom celebra.
Ja fa uns anys que hi estic ficat però, si he de ser-te sincer, no vaig fer-ho per creença sinó per necessitat. No sé si és millor o pitjor, però en tot cas no em vull posar medalles que no em mereixo. Jo el que vull és treballar en allò que considero el meu ofici, que és el món de la dansa.
M’està dient que tothom pot liderar aquest tipus de projectes?
Home, alguna cosa hi deu haver, en mi, que m’acosta a segons quins col·lectius, a segons quines propostes: dec tenir, ideològicament, a nivell de concepte, de sensibilitat, alguna cosa especial, però t’he de dir que no m’ho he plantejat mai.
Vaja, que un no es lleva i diu: ‘Ara faré obra social’.
¡Para nada!
Però s’hi sent còmode?
Sóc conscient que faig un treball social. Però vull afegir-hi aquest ‘però’. Si no ho fes, sincerament seria un hipòcrita. De fet, quan jo començo a treballar amb aquest tipus de col·lectius (com és el cas dels discapacitats), el primer que faig és advertir-los.
En quin sentit?
Han de saber que jo no sóc terapeuta. No és la meva feina, la teràpia; no sóc psicòleg. Sóc coreògraf, ballarí i professor de dansa. A partir d’aquí van arribant una sèrie de grups dels quals jo intento aprendre i aprofundir amb ells en el món del moviment.
Com l’art pot afavorir la inclusió?
Partim d’un problema educacional i de llenguatge. L’exclusió comença per aquí, per la necessitat de crear el terme inclusió. Passa també amb el col·lectiu de gais i lesbianes, per als quals cal fer lleis correctores. D’on sí que excloem la gent és de l’art. Durant molts anys els artistes hem segrestat l’art. És un debat estèril: allò de bo que té la dansa, la música, etc., ho has de dir tu quan l’experimentis, més enllà d’eslògans publicitaris.
