Barcelona, 1897. Fa 43 anys que les muralles van ser enderrocades i la capital catalana, ‘emulant’ l’expansió cap al Far West dels Estats Units, viu una efervescència urbanística personalitzada en el Pla Cerdà que ambiciona annexionar els municipis més propers. És la ciutat més poblada de la península –per davant de Madrid i Lisboa– amb mig milió d’ànimes que conviuen en un espai densament habitat. Però el 20 d’abril d’aquell any, ara fa 120 anys, les ànsies expansionistes es van fer realitat i Barcelona es va annexionar les viles de Sants, Sant Gervasi, les Corts, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí.
Tot de cop, la capital del Principat va guanyar 70.000 habitants i la seva superfície va créixer exponencialment. “El moment econòmic era favorable a l’agregació”, apunta l’historiador Albert Torras, el qual recorda que Barcelona “necessitava espai” i que, amb l’agregació de les viles, aquestes es van omplir de les fàbriques que no cabien al terme municipal barceloní. Però aquest no va ser l’únic argument econòmic.
La reclamació per part de les autoritats barcelonines d’annexionar-se els pobles que envoltaven el cap i casal venia de lluny. Vint anys abans, pels volts del 1876, l’Ajuntament va demanar-ho al govern estatal sorgit de la Restauració. Alguns dels principals arguments eren la voluntat de les autoritats barcelonines d’augmentar la recaptació d’impostos i que els nous carrers de l’Eixample ja limitaven, i fins i tot s’estenien, pel territori d’alguns dels pobles que volien engolir. “Barcelona no sol·licita que li concedeixin mitjans per engrandir-se: només reclama que es reconegui oficialment el fet notori que ja està engrandida”, reivindicaven representants del consistori al govern de Madrid, segons es va publicar al diari Dinastía l’abril del 1897. Madrid, per la seva banda, feia oïdes sordes al clam barceloní. I va seguir així fins que l’avinentesa política de finals del XIX va canviar-ho tot.
L’any 1895, els rebels independentistes cubans declaraven la guerra a la metròpoli. El govern espanyol, necessitat de diners, va començar a veure amb bons ulls l’agregació a Barcelona dels municipis del seu pla, on la pressió fiscal era molt més baixa que a la capital. Una oportunitat, tot plegat.
D’aquesta manera, Barcelona podria recaptar més impostos i contribuir a la guerra contra els cubans. Lluny quedaven ara les preteses pors de les elits de Madrid a les expectatives de capitalitat de Barcelona, un argument que Torras considera que no tenia “cap sentit”. “El que no volien era que Barcelona superés Madrid”, sosté. Sigui com sigui, l’agregació es va fer efectiva el 20 d’abril del 1897 mitjançant un Reial Decret de la reina Maria Cristina. La ciutat va rebre amb entusiasme la notícia, a diferència de bona part dels habitants dels municipis annexionats. Ja el 1889 van celebrar una manifestació multitudinària a Barcelona en contra i, fins a l’últim minut, van intentar aturar la decisió. De fet, el mateix abril del 1897, una comissió formada per regidors dels pobles del pla va intentar reunir-se amb Antonio Cánovas, president espanyol del moment, sense èxit, segons va publicar La Vanguardia aquell 20 d’abril.
I què va quedar del passat independent d’aquells pobles, alguns d’ells mil·lenaris? El nom. “Es va establir que els pobles donessin nom als nous districtes”, explica l’historiador Jordi Petit.
120 anys després, Barcelona és de nou a la cruïlla d’una nova expansió. Diferents veus, com la de l’arquitecte Oriol Bohigas, ja apunten cap a l’àrea metropolitana. S’imaginen ciutats com l’Hospitalet esdevenint l’onzè districte? Pot semblar una bogeria, però no ho era també en el cas de Sants, Sant Martí o Gràcia? El temps ho dirà.
Les Corts: una independència
que només va durar 61 anysEl municipi de les Corts va aconseguir la seva independència de Sarrià l’any 1836. Una plena sobirania que va perdre 61 anys després amb l’agregació a Barcelona.
La decisió es va prendre, com a molts altres pobles del Pla de Barcelona, en contra de la voluntat dels cortsencs i cortsenques. De fet, a la manifestació antiagregacionista de l’any 1889 pels carrers de la capital catalana, els representants cortsencs van participar-hi portant pancartes que resaven frases com “Volem l’autonomia municipal dels pobles” i altres amb consignes diverses en contra de l’annexió, segons narren les cròniques de l’època. La comitiva cortsenca estava formada per representants del seu ajuntament i d’entitats com el Casino Cortsenc, l’Ateneu o la societat la Barrelinense.
Però els intents per evitar l’agregació a Barcelona van ser inútils, i les Corts s’acabaria convertint en un districte de la capital de Catalunya.
Posteriorment a l’annexió, les Corts va créixer a la carretera de Sarrià i va formar un eixample. A més, durant aquesta època es van construir equipaments que donaven servei a Barcelona, com ara la Maternitat o l’hospital infantil Sant Joan de Déu, aleshores ubicat als actuals terrenys de l’Illa Diagonal –ara és a Esplugues–.
Les Corts va aconseguir mantenir el seu caràcter rural fins relativament tard, tot i que el procés d’industrialització i urbanització va acabar transformant el seu aspecte i caràcter. En aquest sentit, s’hi van construir diverses fàbriques i colònies d’obrers: la Colònia Castells n’és un bon exemple.
