Les vides de Benito Eufemia

Benito Eufemia ha viscut moltes vides i cap d’elles et deixa indiferent. “Els cops ja no em fan mal, sinó que em fan créixer com a persona”, enraona, mentre remou un cafè amb mel en una cafeteria. Té cicatrius al cos i s’obre a compartir-ne algunes de l’ànima. Impacta com reneix una vegada i una altra, malgrat tot el que ha hagut de pair i patir, com els 13 anys a la presó [la petició fiscal n’era de 28] per un delicte que no va cometre. Sempre lliga molt bé les històries, a vegades fa veus i sovint s’aixeca per explicar-se millor. És fàcil imaginar-se’l en un escenari fent monòlegs d’humor o discursos motivadors.

Eufemia podria haver tingut una prolífica carrera com a boxejador i participar en els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. En aquell moment estava concentrat al CAR de Sant Cugat i era un dels preseleccionats. El somni, però, es va trencar quan una persona el va acusar d’haver participat en una nit violenta, amb dos ferits de gravetat, amb el seu germà gran, que es dedicava a cobrar deutes d’un prostíbul. “Jo sabia qui era el soci de mon germà, però no vaig dir res per no posar en perill la família ni trair el meu codi. Confiava en la justícia perquè era i soc innocent… ”, relata.

Malgrat que no hi havia cap prova contra ell, en Benito va acabar a la presó, on li costava posar-se a dibuixar [havia estudiat pintura mural a la Llotja] i hagués pagat per tenir més temps per continuar entrenant-se sol. Ho feia colpejant un matalàs vell que lligava a una columna amb llençols, amb garrafes de lleixiu que feia servir de pesos [si les omplia d’aigua, les penjava al sostre per esquivar-les], o mitjons, que omplia de terra per tenir més pes a les mans o a les cames. La boxa era oxigen en l’ambient irrespirable de la presó, “una jungla en què la majoria d’interns no són persones”.

“He arribat a tractar amb ments indescriptibles”, confessa un Eufemia que a l’infern es va formar en medicina xinesa i va treballar als departaments d’infermeria i psiquiatria. S’ocupava de la bugaderia, servia menjars o formava altres interns. Serveis que va fer durant nou anys i que li van servir com a redempció i escrits de bona conducta: cada tres mesos treballats li rebaixaven la condemna 45 dies.

Eufemia s’entrenava sol a la presó colpejant un matalàs vell que lligava a una columna

Tornem a la boxa. “Quan m’enfundo uns guants, em sento lliure, i quan acaba el combat, després d’haver expressat els meus coneixements tècnics i artístics com a púgil, necessito que em treguin els guants perquè em sento encadenat”, descriu l’andreuenc, que el passat 30 de desembre es va acomiadar del ring a l’hotel Hyatt Regency Barcelona Tower, de Bellvitge. Ho va fer amb un triomf contra Freddy El Gigante, d’1,99 metres [Eufemia en fa 1,73], i guanyant un títol mundial professional en pes superpesant, que estava vacant. Té 49 anys.

“Va ser molt dur preparar-me sol i sense els consells del senyor [Alfonso] Goya, que va morir fa un any i a qui trobo molt a faltar. Al primer assalt vaig tenir un contratemps i vaig haver de canviar d’estratègia al segon”, comparteix Eufemia, que va descobrir la boxa al Palau d’Esports del carrer Lleida, a Montjuïc, de la mà de Goya i dels seus ajudants. Durant hora i mitja havia de pujar i baixar escales, després canviar-se, i entrenar-se amb guants. En el seu debut als campionats d’Espanya amateur, a Zaragoza, va guanyar la medalla de plata a pes mitjà. Seria el seu bitllet cap al CAR. Els caps de setmana, però, treballava com a porter a discoteques com Apocalypse i anava a veure la seva estimada mare, la María.

“La nit és un trampolí en què depèn de com t’hi llencis acabes dins o fora de la piscina”, assegura, malgrat que mai ha sortit de festa. Ho sap perquè ha treballat en més de 80 locals de Barcelona i l’àrea metropolitana, com +KO o Psicódromo. Eufemia és una espècie de bomber nocturn: “Els locals em truquen quan la situació amb la seguretat s’ha enquistat i no troben solucions. Segons quina púrria ja no ve quan saben que hi treballo com a porter”.

Ha viscut tantes situacions extremes que ja no té por. Això sí, necessita mil ulls dins i fora de la feina, perquè no sap quan ni on es trobarà algú encara ofès perquè un dia no el va deixar entrar en un local. Un dels últims cops que li han intentat prendre la vida el va salvar un company. “Alerta, Beni!’”, li va cridar. “I posant veu de Torrente, perquè em va sortir de l’ànima fer-ho així, li vaig dir al cabronàs que m’apuntava amb una arma: ‘Guarda’t el ganivet i deixa’t de criaturades’. Temps després, em van amenaçar amb una pistola. El primer cop que em van apuntar amb una va ser a la discoteca Stylo, de Santa Coloma de Gramenet”, confessa aquest supervivent.

El funcionament d’una sala depèn molt de la gestió de la porta i un bon porter ha de saber “conversar i tractar bé les persones, ser intuïtiu i àgil per seleccionar qui entra i qui no, i per analitzar i intentar solucionar els problemes”. “També has de valorar que tu pots acabar malparat”, afegeix.

La seva pedrera va ser la discoteca Psicosis, que estava al carrer Balmes número 51. El propietari era en Toni, el pare d’un alumne a qui ensenyava full contact. Eufemia tenia 16 anys i també era professor de kick boxing, karate i taekwondo, i ja havia descobert la boxa. A Psicosis va començar com a caixer els diumenges a la tarda.

“La nit és un trampolí en què depèn de com t’hi llencis acabes dins o fora de la piscina”, diu

Un diumenge al migdia, com tants altres, va anar a comprar un pollastre a l’ast amb el pare, en Luis Eufemia. El pare li va preguntar al fill: “Estàs bé a la feina?”. “Sí, hi aprenc molt i estalvio diners”, va respondre en Benito. “Me n’alegro, fill. Doncs no et fiquis en problemes i, quan acabis, torna a casa. Ja saps que la nit és per a dormir i descansar”, va replicar en Luis, que tenia clar que el Benito, molt responsable, li faria cas. Com sempre.

No va ser com sempre. En Benito va sortir de la feina molt abans, perquè el seu cap, en Toni, li va dir això després de rebre una trucada: “Ves cap a casa. La teva mare et necessita. Tranquil, no ha passat res”. “Quan vaig arribar, vaig rebre la pitjor notícia… Mon pare havia mort d’un infart… És una pena que mai superaré”, recorda, amb un nus a la gola.

Com que a casa necessitaven els diners i el cap estava content amb ell i se l’estimava, Eufemia va ampliar les hores a Psicosis. “En Toni em va oferir fer també la sessió de nit com a porter i em va ensenyar un ofici que ha canviat molt. Abans estar assegut o recolzat a la paret eren motiu d’acomiadament, i les mans sempre havien d’estar creuades a davant o a darrere”, recorda.

El gran motor de la vida d’Eufemia és el seu fill, “un bon jan” a qui escolta i ajuda tant com pot perquè pugui aconseguir els seus somnis. “Ser pare no és gens fàcil. No sé si ho faig bé o si faig curt”, confessa.

Xavi Moya

No sap “ni quan ni com”, però vol muntar un gimnàs [va ser soci d’Esport Rogent amb el traspassat Xavi Moya, un amic des de la infància a qui recorda com “un home feliç enamorat dels esports”], perquè necessita compartir els seus coneixements i aventures, i ajudar les persones. Li encantaria organitzar xerrades a col·legis i per a públic de qualsevol edat, i anuncia que aviat impartirà classes magistrals enfocades a la defensa personal, treball de tècnica i rapidesa en boxa. De moment, els dissabtes fa classes de boxa en un gimnàs i a l’aire lliure a Cabrera de Mar.

Fa quasi 20 anys que Eufemia va sortir de la presó i que va celebrar-ho debutant com a boxejador professional a La Paloma. Des de llavors busca la llibertat: vol que se’l tracti com si no tingués antecedents. El seu segon llibre es titularà Buscando la libertad i anirà sobre el seu dia a dia. A Código de honor, la primera obra, i al documental Esquivar y pegar ja va compartir part de les seves experiències.

“Quan ens acomiadem, et quedaràs amb ganes de saber molt més de la meva història…”, assegura, amb raó, Eufemia, que no s’imagina què passa després al metro. Al vagó un raper em demana una paraula per a la cançó que improvisarà. Li proposo ‘llibre’, perquè ja estic llegint Código de honor, i l’artista, hàbil, també inclou en la seva lletra el títol de l’obra del Benito. “Tan sols canto perquè en un instant et sentis més lliure”, canta el raper. Després, ja sense la lletra improvisada de l’artista, un home s’ajup per veure quin llibre llegeixo. Agafa el mòbil i busca “Benito Eufemia”. Li espera una recerca trepidant.